Un gra de sorra


“Tant de bo que algun dia pugui veure amb la Mireia la nostra empremta en la història. Avui l’he inscrit, camuflada entre dos milions de pedres, pedres enormes, tallades i col·locades fa milers d’anys; pedres que han sobreviscut fins als nostres dies, formant la més colossal de les construccions de l’home antic. El resultat és descomunal però encara ho és més el desig que amaga”, va anotar, emocionat, en el seu dietari el Ramon, ara fa quaranta anys, durant un viatge que el portà al Caire representant els negocis de la fàbrica. “El noi ha vist món, xampurreja el francès, ha viscut a Marsella, que hi ha molt musulmà, segur que se’n sortirà”, opinava el senyor Esteve. Però l’afer va esdevenir un complet desastre, ja que francès no en parlaven gaire, i com que abans d’arribar, la majoria del cotó ja havia estat venut als anglesos; negociar, es negocià poc. D’aquesta manera, sense ofici ni benefici, el més profitós va ser passar l'estona passejant per aquelles terres llunyanes.


Quaranta anys després, el Ramon tornà a Egipte, però aquesta vegada acompanyat per la seva dona, feliçment jubilats. Mentre voltaven per les piràmides, s’apropà dissimuladament a l’indret de la malifeta, i observà entre orgullós i avergonyit, com la inscripció, malgrat el pas del temps, encara es mantenia visible. Recordà amb certa melangia l’anhel juvenil que el posseïa de jove; aquell neguit bàrbar que amb el temps s’havia esbravat. Feia quaranta anys no s’havia pogut refrenar i havia dedicat a la seva deessa, la seva Cleòpatra, al seu sol com va escriure al dietari, una furtiva declaració d’amor rascada amb un tornavís: “Mireia, t’estimo”.

La pedra feia tres metres per banda, configurant un bloc de deu tones de pedra calcària situat a la base de l’aresta est de la piràmide de Gizeh, emplaçament des d’on havia estat testimoni d’instants d’incerta glòria de la història. Aquell roc sobre el qual es recolzaven les altres pedres també havia servit de suport pel braç dret de Kheops, per d’aquesta manera poder aixecar el peu esquerra i mirar-se l’adolorit dit gros; fou utilitzat per sant Marc, que s’hi ajagué, derrotat per l’atroç calor, i aprofitant l’ombra que proporcionava la piràmide, hi va fer una agradable becaina. També el gran Saladí havia tocat aquella pedra, després de furgar-se el nas, refregant-hi el dit índex per dipositar la burilla que s’acabava de treure. Hi havia descansat l’esquena un català il·lustre, Domingo Badia, conegut com Alí Bey, el del carrer de sota d’Ausiàs March, un personatge delirant que, palplantat allà, espià el seductor caminar de la Fàtima, la preciosa noia que l’acompanyava. Però potser, el moment més transcendent de tots, tingué al genial Napoleó de protagonista quan, després de pronunciar aquella famosa collonada sobre els quaranta segles que contemplaven als soldats, marxà, cames ajudeu-me, fins a la pedra i allà mateix, a la gatzoneta, alleugerí  el rebombori que portava dins la panxa.

Quan va ensenyar la inscripció a la seva dona, ella mostrà  certa contrarietat, tot enumerant un seguit de consideracions cíviques contra aquella gamberrada. “Reconec que se me’n va anar el cap, però si et sóc sincer, el que em sap més greu és no tenir ganes de repetir-ho“, observà  el Ramon amb un somriure mentre pensava en la Mireia. Què se n’hauria fet, d’ella? Feia molt de temps que no en sabia res. De fet feia anys que ni hi pensava, com un gra de sorra que el vent passeja pel desert del voltant de les eternes piràmides.