“Tant de bo que algun dia pugui
veure amb la Mireia la nostra empremta en la història. Avui l’he inscrit, camuflada
entre dos milions de pedres, pedres enormes, tallades i col·locades fa milers d’anys;
pedres que han sobreviscut fins als nostres dies, formant la més colossal de
les construccions de l’home antic. El resultat és descomunal però encara ho és més
el desig que amaga”, va anotar, emocionat, en el seu dietari el Ramon, ara fa
quaranta anys, durant un viatge que el portà al Caire representant els negocis
de la fàbrica. “El noi ha vist món, xampurreja el francès, ha viscut a
Marsella, que hi ha molt musulmà, segur que se’n sortirà”, opinava el senyor
Esteve. Però l’afer va esdevenir un complet desastre, ja que francès no en
parlaven gaire, i com que abans d’arribar, la majoria del cotó ja havia estat venut
als anglesos; negociar, es negocià poc. D’aquesta manera, sense ofici ni
benefici, el més profitós va ser passar l'estona passejant per aquelles terres
llunyanes.
Quaranta anys després, el Ramon tornà
a Egipte, però aquesta vegada acompanyat per la seva dona, feliçment jubilats.
Mentre voltaven per les piràmides, s’apropà dissimuladament a l’indret de la
malifeta, i observà entre orgullós i avergonyit, com la inscripció, malgrat el
pas del temps, encara es mantenia visible. Recordà amb certa melangia l’anhel
juvenil que el posseïa de jove; aquell neguit bàrbar que amb el temps s’havia esbravat.
Feia quaranta anys no s’havia pogut refrenar i havia dedicat a la seva deessa,
la seva Cleòpatra, al seu sol –com va escriure al dietari–, una
furtiva declaració d’amor rascada amb un tornavís: “Mireia, t’estimo”.
La pedra feia tres metres per banda,
configurant un bloc de deu tones de pedra calcària situat a la base de l’aresta
est de la piràmide de Gizeh, emplaçament des d’on havia estat testimoni
d’instants d’incerta glòria de la història. Aquell roc sobre el qual es recolzaven
les altres pedres també havia servit de suport pel braç dret de Kheops, per d’aquesta
manera poder aixecar el peu esquerra i mirar-se l’adolorit dit gros; fou
utilitzat per sant Marc, que s’hi ajagué, derrotat per l’atroç calor, i aprofitant
l’ombra que proporcionava la piràmide, hi va fer una agradable becaina. També el
gran Saladí havia tocat aquella pedra, després de furgar-se el nas, refregant-hi
el dit índex per dipositar la burilla que s’acabava de treure. Hi havia
descansat l’esquena un català il·lustre, Domingo Badia, conegut com Alí Bey, el
del carrer de sota d’Ausiàs March, un personatge delirant que, palplantat allà,
espià el seductor caminar de la Fàtima, la preciosa noia que l’acompanyava. Però
potser, el moment més transcendent de tots, tingué al genial Napoleó de
protagonista quan, després de pronunciar aquella famosa collonada sobre els quaranta
segles que contemplaven als soldats, marxà, cames ajudeu-me, fins a la pedra i allà
mateix, a la gatzoneta, alleugerí el
rebombori que portava dins la panxa.
Quan va ensenyar la inscripció a
la seva dona, ella mostrà certa contrarietat,
tot enumerant un seguit de consideracions cíviques contra aquella gamberrada. “Reconec
que se me’n va anar el cap, però si et sóc sincer, el que em sap més greu és no
tenir ganes de repetir-ho“, observà el Ramon
amb un somriure mentre pensava en la Mireia. Què se n’hauria fet, d’ella? Feia molt
de temps que no en sabia res. De fet feia anys que ni hi pensava, com un gra de
sorra que el vent passeja pel desert del voltant de les eternes piràmides.