Un passeig pel cel



http://hdwallpapersmk.blogspot.com

El Jaume, estranyat, s’aturà al mig del carrer i s’escoltà en silenci. Un curiós soroll emergia d’entre la seva respiració, un xiulet que grinyolava cada vegada que empassava aire. Aquell so l’acompanyava una lleu pressió al pit, semblant a la resistència que notem quan s’infla un globus. El globus anava creixent, oprimint-li l’alè, en una sensació força desagradable que a cada passa que donava l'afeblia, fins que esgotat, es va veure obligat a seure en un banc. Lluny de descansar-hi, s’atabalà al notar que la seva respiració s’accelerava sense fre i que de tant intens com es tornava l’ofec, resultava impossible plantejar-se de reprendre la marxa per tornar a casa.

 
Esmaperdut, intentà demanar ajuda, però per la seva boca no sortia cap paraula, només era capaç de bramar aire. Aixecà el braços, però cap de les persones que passejaven pel carrer s’adonà de la seva angunia. Arraulit, estirat al banc, va mirar de sobreviure fins que un senyor s’hi apropà  “Et trobes bé nen?” El Jaume no podia respondre, només s’assenyalava el coll que s’enfonsava profundament a cada inspiració, buscant un bri d’aire, emetent un ronc. Els seus ulls, oberts com taronges, imploraven ajuda, el cor bategava a tota màquina, a punt de descarrilar. “Nen qué et passa? En Jaume no sabia que passava, només notava que s’ofegava, que es marejava, que es desmaiava, tot girava, un ingràvid calor el posseïa, un formigueig s’escampava per la cara... Quan aquesta fastigosa sensació inundà el clatell el derrotà; va tancar els ulls mentre la consciència se li escapava com s’escola per un forat l’aigua.
 

Quan es va despertar, estava cansat, immensament extenuat. Va observar el seu entorn: una sala blanca sense mobles, inundada per la llum del sol que entrava d'una finestra.  Una dona voltava per la per la sala, el Jaume la seguí amb la mirada, amb ulls pesats, incapaç de moure’s. Quan la dona s’adona que era observada s'exclamà  “Bon dia Jaumet, quina dormida que has fet” Ell va somriure i murmurà “Ets un àngel?”  “Què dius guapo?” “Em vaig morir, això és el cel, no? ” Va dir il·lusionat. La infermera li va acariciar la cara i sortí de l’habitació. Quan tornà acompanyada dels seus pares, el Jaume va comprendre, no sense certa decepció, que seguia vivint a la terra.