Després de dues
setmanes de cura, tot estava preparat per què aquella inversió d'amor, esforç
i paciència tingués la seva recompensa: dia a dia, un darrera de l’altre, els
ous es van anar trencant i d’ells en sorgiren uns rossinyols escarransits. Tot el que abans
havia estat plàcida calma, de sobte es va convertir en sorollós rebombori:
“Piu, piu, piu, piu” repetien frenèticament els fills, moguts per una fam sense
fi; demanaven i demanaven, agitant ansiosos els becs enlaire; “piu piu, piu,
piu” xisclaven histèrics cada vegada que la mare s’hi apropava. Ella no donava
l’abast per satisfer tanta boca afamada, no parava ni un moment quieta: volava
amunt d’un arbre, a baix al riu i fugissera tornava a refugiar-se entre la
bardissa; boja perduda, buscant nerviosament cucs, insectes, picant fruites...
Intentant satisfer la gana de les famolenques cries que indiferents a la fatiga
de la seva progenitora reclamaven: ”piu, piu, piu, piu.”
Els insaciables
ocells van anar creixent ràpidament i mentre els sorgien les primeres plomes ja
havien après a pronunciar les primeres paraules; tot i que no us penseu que
l’ambient esdevingués gaire més relaxat, doncs el que abans havia estat un
brogit descontrolat que feia “piu, piu, piu, piu” es va fondre en una sola veu
que vociferava“Mama, mama, mama, gana, gana, gana!”
Però
detinguem-nos un instant que nosaltres no anem de bòlid. Si ens hi fixem, dins
del niu hi podrem veure que del sis ous que hi havia, no tots havien
eclosionat; un havia quedat tancat. Quan la mare se n’adonà; es va inquietar,
però no hi havia temps per a sentimentalismes amb cinc boques que alimentar i
així la tristor que li produïa l’ou malaguanyat va ser substituïda entre
l’alegria i l’atabalament que li provocaven els seus infants quan pronunciaven:
“Mare, mare, mare, gana, gana, gana!”
Passats tres
dies, la mare va perdre tota esperança de que aquella massa de calç es
convertís en vida, aquella closca es va convertir en un destorb i va voler
desempallegar-se’n. Però quan començà a empentar-la fora del niu... Va
sorgir una veu de l’interior de l’ou que
va glaçar l’ambient.
-
Mare no llencis, tu em matar !!!
-
Fillet meu, si estàs viu! Però que hi fas aquí dins, ai
pobret, ara mateix t’allibero.
-
No mare, jo vull quedar dins.
-
Però que dius sonat, has de sortir ara mateix!
-
Fa fred, jo sentit.
-
Què poc en saps de la vida, ja veuràs què bonic és el
món, el sol t’escalfarà... Vinga! cap a fora.
-
No mare, jo quedar a dins l’ou, aquí jo bé, bé..
-
Però no pots quedar-te dins l’ou, què hi faràs?
-
No sé
-
I què seràs quan siguis gran?
-
Truita.
I tots els germans, que escoltaven atents l’estranya conversa, van
petar-se de riure.
-
Calleu! Fill meu, has de créixer amb els teus germans.
-
Jo escoltar fred que tenir, gana; no, no. Jo dins
millor, millor, jo no vull fora.
-
I què em dius d’aprendre a volar, de solcar els aires,
de....
-
No, no, quan germans intentar, tot cops, cops al terra.
-
Has de sortir! Gaudiràs de la vida!
-
Fora perill: falcons, guineus, homes; jo no acabar com
pare, aquí dins tranquil, tranquil.
Alguns germans
feien que sí amb el cap, altres que no. La mare no sabia com convèncer,
però arribats al punt on les raons no
porten enlloc, va exercir l’autoritat que tota mare té sobre les seves
criatures.
-
No m’entabanaràs amb aquesta cantarella, sortiràs tant
sí com no, així que ves-te’n preparant.
I va picar l’ou
amb el seu bec curt.
-
No mare, jo cec! No veig.
-
Seràs babau! Com vols veure alguna cosa dins de l’ou,
si tot és foscor. Tens la closca enganxada als ulls, res existeix dins, fora
tot és.
-
Però caleeeent dins.
-
No m’escalfis quan surtis ja t’ensenyaré qui mana.
-
Mare jo no tenir ales. A fora no vida bona per mi.
-
No tens ales?
-
No mare, jo ocell no ales.
La mare no sabia
què fer, mai havia viscut cap situació semblant, però al final, davant dels
arguments que escoltava va acabar acceptant la curiosa demanda del seu fill.
“Sense ales... Potser te raó. Així tindré una boca menys per alimentar.” Un germà
va opinar “Piu, piu, piu” al que la mare va replicar “Piu, piu, piu” i així va
quedar: si el pollet no tenia ales se l’estimarien igual, com l’ou que era.
Els dies van
anar passant, el nostre protagonista instal·lat en el seu plàcid univers;
els germans treballant de valent,
enfortint-se amb l’entrenament al qual la mare els sotmetia. Tota la jornada la
passaven preparant-se: “Un, dos, un, dos” els repetia fins deixar-los baldats;
els ensenyava les plantes, els arbres, el aliments que es poden menjar, els
animals que eren amics i els que calia evitar, els va mostrar l’art de
volar, encara que aprende’l els hi
costés moltes patacades... Per la nit, la rutina es completava amb l’activitat
que més agrada a qualsevol rossinyol; sigui rus, anglès o català; el que més
els agrada és xerrar: es reunien al caliu del niu, la mare transmetia el gust
pel bon parlar i alegrement es passaven tota la nit practicant sense parar,
explicant-se això, allò i el de més enllà;
L’ocell-ou no s’exercitava durant el dia, no podia moure’s, ni veure, no
podia tocar, ni olorar, però de xerrar... no parava ni un instant, participant
com el que més en els divertides trobades, arribant a desenvolupar un talent
excepcional que no tenia rival. Era tant enorme el seu enginy, que va ser capaç
de convèncer a tota la família que la seva despreocupada opció de vida era la
millor que es podia realitzar. Sense maldecaps, ni fatiga era fàcil riure’s del
esforç del seus germans que escoltant-lo dubtaven si no hauria estat més
intel·ligent quedar-se dins del ou, sense haver enfrontar-se al repte
d’obrir-se pas a la vida.
La vida va seguir el seu curs, el que havien estat projectes de
rossinyol van començar a madurar, convertint-se en preciosos exemplars de
juvenil plomatge bru, encara petits, però gràcies a l’esforç realitzat, dotats
d’una ferma musculatura. El que havien estat unes boletes de grassa desplomada,
ara és perfilaven com un cos compacte, des d’on en sobresortien unes ales fines
i una cua que prenia el seu distintiu color rovellat.
El nostre
protagonista, per la seva banda, no estava lliure de les lleis de la natura i
també es va anar desenvolupant, tot i que més modestament, per culpa de la
falta d’activitat. Creixia, poc a poc, dins d’un ou que invariable no
augmentava la seva mesura. I per aquí van començar els problemes: Dia a dia, la
casa blanca va començar a esdevenir una residencia menys espaiosa, menys
confortable. Però d’això no en deia res en les seves parrafades, tot i que el
temor d’haver-se equivocat cada vegada li resultés més gros, com el seu cos.
Finalment,
l’antic palau oval es va convertir en una atapeïda presó, on havia quedat
enllaunat: havent d’inclinar el cap i arronsar les cames per què ja no hi cabia
estirat. Cada nit s’armava de valor i en silenci es prometia “Demà sortiré”,
però demà sempre tornava a ser demà i és que la por de reconèixer el seu error,
de no estar preparat, el superava. La situació va acabar esdevenint
insostenible i la física es va encarregar de fer el que la voluntat del nostre
protagonista no va poder: L’estructura de l’ou no va resistir la pressió d’un
cos creixent que l’havia desbordat i la closca es va esquerdar. El pollet,
temorós, va quedar-se immòbil, intentant no eixamplar la fissura... però
s’eixamplà. L’ou va acabar cedint i amb ell un projecte de vida, com un castell de vidre, es va trencar.
Tota la família
va girar-se, sorpresa davant de l’aparició d’un pollet blanquinós, prim com un
secall, deforme, sense cap ploma; una grotesca imatge que encara es va tornar
més patètica per culpa d’una musculatura atrofiada que no va ser capaç de
sostenir el pes del nounat, i el va fer tombar de costat com una baldufa sense
empenta. La mare, horroritzada, es va apropar per recolzar el seu fill
-
Fillet, meu si que en tens d’ales.
-
No és el moment mare.
-
Em vas mentir!
-
Mareta tinc gana.
-
Estàs fet un pelleringa.
-
Mare et demano perdó. Però què farem?
-
Ai fillet meu.
No hi havia temps a perdre, s’havia d’enfortir, d’entrenar, havia de
recórrer el camí que els seus germans ja havien realitzat. La mare, tot i estar
dolguda per l’engany, no va dubtar ni un instant en ajudar al seu desvalgut
infant i entornem-nos-hi a buscar aquí, a caçar allà. Però una cosa havia
canviat respecte l’anterior criança: encara que el nostre protagonista acabés
de néixer, el seu cos ja no era tendre com el de un nounat, era com fang assecat
que ja no és tant fàcil de treballar. Havia crescut, si; però no havia
desenvolupat l’estilitzada figura dels seus germans, dissenyada per volar;
havia evolucionat emmotllat en un ou que ja no existia. Ja no era mal·leable,
com un ocell recent nascut, era difícil corregir els seu cos estrany: Els ossos
s’havien deformat, atrapats en un lloc sense espai i els músculs s’havien
consolidat sense adquirir la funció per la que existien. Ja podia menjar, ja
podia esforçar-se que no es convertia en un rossinyol normal.
La pobre mare
estava molt cansada però no defallia i li portava tot l’aliment que podia,
intentant-lo recuperar “un, dos, un, dos, un, dos” repetia sense parar, però
per molt esforç que fes no aconseguia volar.
Els germans van
acabar marxant, com fan els rossinyols quan maduren, tota l’admiració que
havien sentit per la confortable vida del germà feia temps que s’havia
evaporat. Van marxar volant en busca de la seva vida, formant un estol al que
L’ocell-Ou es va intentar ajuntar, tot i que l’únic que va aconseguir va ser
elevar-se un breu instant, amb menys traça que una gallina de corral.
La mare va
quedar-se amb el pollet, armada amb fidelitat granítica, renunciant al merescut descans de tants dies de treball.
“Un, dos, un dos” repetia. Van passar setmanes, fins que va començar a
refrescar, l’ocell havia progressat però seguia sent un ocell invàlid que no
podia volar.
-
Fa fred mare.
-
Fillet fa molt de fred, què hi farem.
-
Hauríem de buscar algun lloc més calent.
-
I a on vols anar?
-
Recordo que deies als germans que quan fes fred haurien
d’anar al sud, és calent el sud?
-
Tant se val el sud
-
Diguem, com s’hi va al sud?
-
A Africa hauríem d'emigrar, com fem els rossinyols, ja fa
setmanes que hauríem d’haver marxat
-
Cap a on és Africa? Jo aniré caminant, potser tardaré
més però ja hi arribaré.
-
Deixeu estar
La mare no
gosava dir on estava Africa, deu dies de vol, mai ho aconseguirien. Pensava que
podrien resistir al niu; però cada dia feia més fred, massa, molt més del que
havia imaginat. Tota l’estona se la passaven tremolant i de menjar... ja no en
quedava ni una engruna. Els dies, calms, discorrien avorrits, ja no se sentia
el sorollós estiu, ja no es veia cap animal,
els arbres, nus, no carregaven fruita, el sol no escalfava, el dia
s’escurçava; tot semblava desmaiat; com l’ànim de la nostra família. Un dia per
comptes de ploure, va caure aigua blanca, una aigua gelada que ho va inundar
tot de blanc. La mare observant el paisatge es va exclamar:
-
Què serà de nosaltres? Aquí no ens podem quedar
-
Anem a Africa
-
Està molt lluny
-
Però...
-
Hi ha un mar gegant que volant es tarda dos dies a
creuar. Està tot ple d’aigua. Mai el travessaràs sense poder volar, encara que
poguessis nedar seria massa.
-
I que farem aquí?.
-
Ens haurem de separar, et portaré a un lloc on trobaràs
aixopluc i menjar.
-
A on, mareta?
-
A un niu d’homes.
-
Sempre ens havies dit que els hem d’evitar als homes !
-
Fillet meu, és la única solució, jo no et puc portar a
l’Africa i aquí no duraríem gaire. Confia, t’amagaré en un lloc que és ple de menjar, hauràs de fer-te invisible. Jo tornaré quan floreixin els cirerers.
-
Mare, no vull anar amb els humans.
-
Mirà, si no t’haguessis quedat a l’ou! Deixem-ho,
fillet confia en mi, tornaré amb la calor.
La mare es va portar el pollet a una niu d’homes, a una graner com dieu
vosaltres i va pujar la seva cria a una biga del sostre.
-
Els homes guarden aquí el menjar i així poden passar el
hivern sense haver de marxar, hauràs d’amagar-te en absolut silenci; quan no hi
hagi ningú, podràs menjar en els sacs.
La cria observava la seva progenitora, morta de por, sense escoltar-la; el seu
pensament estava eclipsat per la desagradable idea de quedar-se sol. Però no hi
va poder pensar gaire, per què sense temps de fer-se la idea, la mare va marxar,
batent les ales a ràfegues. El pollet xisclà “Mare, mare, mare, torna, torna,
torna” però ella, cortrencada, va seguir volant; les paraules li colpejaven com
pedres però va seguir volant en silenci. El pollet sabia que havia de quedar-se
callat però tots els pensaments es van fondre en una angoixa irracional que el
va inundar de tristor, com el paisatge s’havia omplert de blanc; era un
dolor penetrant que només alleujava lleument cridant a la seva mare fins
quedar-se sense aire. I és que és tant
cert que era un ocell molt llest, com que encara era un infant; aquella
sensació de solitud no li era fàcil de suportar, convertint-se en un amarg
sentiment, tant, que ni mereix ni ser explicat.
El nostre protagonista es va quedar quiet,
paralitzat de fet; resignat en la cantonada on la mare l’havia amagat,
tremolava però aquesta vegada no era de fred. Es va quedar paralitzat, fins que
el primer soroll que va escoltar el va fer reaccionar “Mare, mare, mare, torna,
torna, torna” va cridar il·lusionat; però no era ella qui s’apropava sinó el
Marc que atret pel soroll, va entrar en al graner decidit a trobar a l’intrús
que havia detectat. L’ocellet, pressa del pànic, va emmudir de cop, va
quedar-se immòbil com una estàtua, encara que el cor li anés a explotar; però
ja era massa tard, els homes són animals molt hàbils i no li va costar gens de
localitzar. El Marc va prendre una escala i s’enfilà al sostre, quan s’acostà
al pollet va tornar a cridar “mare, mare, mare, torna, torna, torna” però
la mare no hi era allà. El noi va allargar la mà, i l’instint va fer saltar
l’ocell, batent les ales, amb el mateix efecte que si vosaltres us tiréssiu
d’una finestra agitant els braços. Després de l’aterratge forçós, intentà
amagar-se darrera un sac però fàcilment va ser enxampat. L’home se’l va posar a
la butxaca i va marxar xiulant cap a la casa. S’ofegava dins de l’abric però,
desesperat com estava, el poc aire que aconseguia encara el utilitzava per
cridar “deixem, deixem, deixem, mare, mare, mare, torna, torna, torna”. En
aquest món, ja se sap, només amb les paraules no s’arriba a gaire, i menys si
ets un ocellet de quinze centímetres en la butxaca d’un gegant. Van arribar a
la casa i el van deixar dins d’una fosca caixa. El pobre ocellet no se’n sabia
avenir, quina desgràcia: L’havien
capturat, no volia ni pensar en el que li farien. Sabia que els homes poden ser
molt dolents, com els gats capaços de fer mal sense tenir
gana.
Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna, torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna, torna, torna”. Res no va passar.
Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna, torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna, torna, torna”. Res no va passar.
Però deixeu-me explicar-vos la situació des de un altre angle, d’una
altre manera, com si un petit miracle acabés de passar: Els ocells no parlen
amb paraules, ho fan amb el que les nosaltres consideren cant i els xerraires
rossinyols d’entre totes les aus són els millors cantants. D’aquesta manera
el desesperat crit del nostre protagonista es transformava en una harmoniosa
melodia pel gust de la gent que tenia al davant. L’ocell-ou físicament no s’havia
desenvolupat gaire, però de xerrar...
Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual. Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.
Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual. Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.
Què se’n va fer d’ell? Us ho deixo a la vostra imaginació que jo ja he contat el que volia explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada