Il·lusió



Jan Van Eyck
http://www.jan-van-eyck.org/

Era que no era, un poble d’aquells que són i no són; és a dir, que no és cap poble que conegueu, encara que tots ells s’hi assemblin una mica. La plaça estava farcida, era un rebombori ple de gent que comprava aquí i allà sota el sol d’un matí tebi, passejant engalanats per la fira. Hi havien casetes per arreu i d’entre elles una de ben petita on un pintor hi exposava quadres. Passà que passà per allà un nen amb la cara trista, respirant entre sanglots; el pintor s’hi interessà, i el menut li explicà com d’injust era el món, ell volia un cavall de fusta i els seus pares no l’hi havien volgut comprar.


“Vols que el dibuixem?” li preguntà el senyor,“Junts ens divertirem una mica; la parada està força ensopida, si tu me’l descrius jo te’l pinto”. El nen acceptà l’oferiment, tot explicant que ell no tenia diners, al que el pintor replicà que ell tampoc en tenia i per tant no hi feia res. Així el nen mostrà el seu primer somriure i en seguiren molts ja que s’hi passaren mig matí: mentre el nen, engrescat, indicava, l’altre pintava. Quan acabaren el seu entreteniment, era com si un vent fresc hagués escombrat l’avorriment. El vailet restava hipnotitzat per la contemplació de la meravellosa traça que aquell home mostrava amb el pinzell, tant que no es va adonar que un petit miracle acabava de succeir: un cavall de fusta calcat al del quadre jeia realment al costat de la botiga. Quan s’adonà de la seva presència, s’estranyà molt. “I com ho has fet?“ “I què importa com hagi fet? Ara és teu, aquest serà el nostre secret.” Digué el pintor mentre li picava l’ullet amb complicitat. “Au, vés!”arengà al noi que havia quedat encantat davant l’establiment. “Gràcies, senyor.”



El nen, feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà, muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.



El nen, feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà, muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.





Quan la mare va arribar a casa, li preguntà d’on havia sortit aquella joguina, estranyada per les noves possessions del menut; ell digué que se l’havia trobat abandonada. La mare no el va creure, sinó que pensava que l’havia robat: Recordava el dia anterior com el seu fill s’havia encapritxat amb un cavall de balancí, amb quins ulls l’havia desitjat. Li havia dolgut no tenir prou diners per comprar-li. En certa mesura n’estava orgullosa d’ell: quina intrepidesa, quin caràcter, tot ho aconseguirà en aquesta vida, es deia la dona; però les mares no poden admetre aquest tipus de conducta i així, nen, cavallet i mare tornaren a la fira, cap a la tenda on havien estat el dia anterior per tornar la joguina que segons creia ella havia robat. El firaire no la va reconèixer i davant de la situació observà que estava segur de que en aquell mercat ningú en venia d’iguals, doncs coneixia totes les parades. La mare s’ensumava que alguna cosa no rutllava, un cavall de fusta per estrenar no s’abandona de qualsevol manera, pensava; però fins l’endemà que no en va treure l’aigua clara, per molt que ho va intentar, doncs el fill, sobirà del secret, va mantenir la seva promesa i no en va dir cap paraula. Mai havia mentit a la seva mare; bé, de fet mai havia mentit a ningú. Tot i que tenia una sensació estranya, la màgia dels esdeveniments l’impulsà a complir el tracte del pintor, i aquest imposava no revelar el secret; a pesar de que tingués la sensació d’estar fent alguna cosa malament.



L’endemà la mare anà a la fira a saludar aquí, a comprar allà, a vaguejar entre les parades. El mercat era tot un esdeveniment al poble; de fet era un dels únics esdeveniments que succeïen. Durant una setmana tota la comarca s’aplegava a la vila, per oferir o adquirir els productes que havien anat elaborant al llarg de l’any, així tothom acabava comprant, invertint el diner que havia estalviat i això, a la gent, la fa molt feliç. La tranquil·la vida d’aquell racó de món s’arremolinava entre crits i riures. “Reina! Les millors vaques!” “Pantalons!”cridava l’altre en un terrabastall ple d’alegria, en un esclat de moviment més propi del guirigall d’un estol d’orenetes que d’aquells plàcids vilatans.




Badant badant, la dona topà amb la paradeta que ens ocupa i hi repassà els dibuixos exposats. No és que en sabés gaire, ni tant sols li agradava la pintura, però heu d’entendre que llavors la gent no solia viatjar, no existien fotos, ni ràdios, ni televisors; d’aquesta manera els quadres eren les úniques finestres per on la gent podia distreure’s, més enllà del monòton dia a dia. Ella no hi veia formes, ni colors; ella en cada quadre veia nous móns fabulosos, es transportava a indrets on mai havia estat i que segurament mai veuria, i això ja era molt. Va mirar, sorpresa, una ciutat que flotava sobre l’aigua, un retrat de Sant Jordi, però el que més va atraure els seus ulls va ser reconèixer una tela que dibuixava el cavallet del seu fill. “D’on l’has tret aquest quadre? El meu nen té una joguina igual”. L’home explicà que l’havia pintat el dia anterior, amb un xic d’imaginació; llavors la mare es va referir al que havia succeït al seu fill tot indagant d’on n’havia tret el model, el pintor afirmà que no en sabia res de la seva història “La imaginació i el meu pinzell ho han fet tot. El poder d’evocació de l’art és immens, senyora meva, la realitat no és més que una grollera projecció de la imaginació humana, tot és qüestió d’il·lusió”. “No em vinguis amb romanços que els teus quadres es compren per decorar cambres”. El pintor replicà que cadascú podia fer el que volgués amb ells, però que sabia ben bé per què els pintava i que allò ningú li ho podia discutir. Seguiren parlant una bona estona però la dona, farta de tanta retòrica l’acabà tallant. “El que tu vulguis! El que vulguis! Me’n vaig, només volia saber d’on ha sortit el cavallet del meu fill, saps?”. “Està clar, senyora meva: d’un pinzell. I ja que dubta tant de mi, m’agradaria pintar-la a vostè, per demostrar-li el valor real de la meva pintura”. La dona envermellí. “ A mi?”, digué recelosa . “Quina mena de dona et penses que sóc, una d’aquelles qualsevol? A més a més, no tinc ni un cèntim”. ”Penso que sou una model preciosa que mereix ser immortalitzada pel meu pinzell”. La dona de primer es ruboritzà per tal com mai ningú li havia ofert res de semblant, per després ofendre’s, en trobar la proposta poc decorosa. “I què diran al poble? Què pensarà el meu marit?” Es deia. Cara enfora no feia més que posar pegues, però per dins es moria de ganes per fer-ho. Va acabar accedint, deixant de pensar en el que pensarien els altres, estira i arronsa amb ella mateixa, però amb condicions: el retrat es limitaria a les mans i aquest es faria dins de la tenda, lluny de mirades tafaneres, per així poder satisfer les seves secretes, vergonyoses i cada vegada més intenses ganes per ser retratada; lluny d’aquela atmosfera monòtona. Per un moment es va oblidar que vivia en aquella recòndita comarca i se sentí com un elegant personatge de la capital que mai havia vist, però que coneixia bé a través de rumors i novel·les. Seria el seu secret.



Aquelles mans que tants camps havien treballat van ser retratades, però el pinzell convertí les durícies en flonges formes pròpies d’un nadó; la cicatriu del dors, en una veneta delicada que contrastava amb la blancor rosada que la pell havia adquirit en la pintura; la textura sense arrugues ara semblava suau com un núvol; els dits s’havien estilitzat i ara, esvelts, sense cap bony, plens de dignitat, resultaven majestuosos, coronats amb unes ungles llargues i blanques, sense cap sangtraït. Com a colofó, aquell simple anell de plata que havia heretat de l’àvia, ara es recargolava a la pintura en formes complexes, com una flama d’or que entronitzava una pedra tallada que reflectia tots els colors en els seus angles.



Va passar una bona estona i cap al vespre s’acabà el quadre. La dona neguitosa es mirà el dibuix per primera vegada. “Pintor, però què és això? On miraves tu? Em vols prendre el pèl! Són precioses, dignes d’una princesa, però les meves...” I mentre indignada finalitzava la frase, amb una mirada plena de compassió cercà les seves pròpies mans. Havien estat perfectament descrites sobre la tela, tota l’esplendor del quadre estava present en les seves extremitats, fins i tot al natural, ara resultaven més precioses. “Com?” exclamà ella exaltada.“Com, què?” contestà ell. “Com ho has fet?” “Amb un pinzell, senyora meva, ja li he dit que serveixo per a alguna cosa més que per decorar cases”. ”Però les meves mans, són noves, precioses...” balbucejava ella, descol·locada. “Són les seves mans, encara que els ulls refinin un xic el que veuen, mai no s’ha pintat res que no existeixi. “Així doncs, el cavall de fusta...” va dir ella embastant els fets .“El vaig pintar segons les indicacions d’un vailet”. “No sé quin do et permet portar a terme aquests sortilegis, però no m’ensumo res de bo” “No siguis malfiada” la tallà el pintor rient”. “Sóc un home ple de fantasia i il·lusió, res més. Ves-te’n en pau i recorda que aquest ha de ser el nostre secret”.




La dona es quedà atordida al mig de la tenda, mirant-se les mans, mirant-se el pintor, sense entendre res més que aquelles mans ara li eren pròpies, i sense dir res més marxà. L’atabalament minvava i una sensació de felicitat l’anava substituint. Cofoia, es guardà tímidament aquell tresor dins les butxaques i s’amagà l’anell, malfiada de perdre’l.



Aquell dia no va cuinar, va servir embotit per sopar i no va rentar cap plat; no volia treballar, temorosa d’espatllar-les. Com que el marit no es va adonar de res, finalment mig per despit, mig per compartir la joia, no es va poder estar d’exhibir-les clarament. Quan l’home va ser conscient de l’existència d’aquelles mans, de primer es va molestar: això de no treballar no podia ser, ni per un dia; per altra banda malfiava de les acrobàtiques explicacions que la dona s’inventava. I a tot això, d’on havia tret el dineral per pagar-s’ho? Les mans li semblaven maques però contemplar-les no li compensava tots aquells dubtes. A la nit, dolguda de tanta desconfiança, de tants retrets, la dona intentà desfer el malentès i li acabà confessant, li confessà tota la veritat; però ai, va ser pitjor el remei que la malaltia: l’home no es va creure ni una sola paraula, s’hauria cregut qualsevol història per la realitat era massa irreal. “O bé m’has pres per boig o ets tu qui estàs boja” li repetia. “ Què dius? Que un pintor te les ha pintat així i així han aparegut? Per qui em prens? Ella dubtava si mostrar-li l’anell, així s’oblidaria de qualsevol raó, resoldria el problema; però coneixia com de maldestre era el marit amb les coses de valor, segur que se’l acabaria venent i malgastaria el diner. Optà per guardar-se’l, per donar-li al seu fill quan gran. Al final es va esvair la tempesta i s’adormiren, demà seria un altre dia. Ella tenia la sensació d’haver fet alguna cosa malament.



L’home, que era molt murri, l’endemà sortí a buscar el pintor pensant que un quadre quedaria bonic a casa. Acordaren un preu i el pintor acceptà l’encàrrec; de camí cap a la casa parlaren de com hauria de ser el projecte. El marit deia que volia tenir una imatge del seu treball, de l’obra a la que havia consagrat la seva vida: la casa, símbol del seu esforç, de la tenacitat, de l’amor envers la seva família. “Però com que encara em queden anys de feina, voldria que retratéssiu no la modesta casa on vivim avui, sinó tal com he projectat que serà quan estigui acabada; així, quan sigui gran, serà un bonic record per a tots, així com un fidedigne testimoni de la meva herència”. El marit havia maquinat: si la confessió de la seva dona era certa i apareixia una casa nova, aquell encàrrec seria un miracle força productiu, si no, es conformaria amb un simple quadre per decorar la cambra, que sempre fa senyor. “Miri, aquesta és la casa” digué “Però ha de comptar amb l’estable amb cavalls que penso construir aquí, la torre que faré allà, l’ampliació de la casa per ponent, el graner que anirà darrere així com tota la decoració amb què penso guarnir la façana, la porxada que vull alçar a l’entrada i la cotxera allà, amb dos carros... Així, el pinzell, pinta que pinta que pintaràs mentre el marit no parava de corregir: “Engrandeixi allò, aquí hi falta guarniment, el teulat que sigui d’or...” Total, que a la tela hi havia de tot excepte la casa que servia de model; però el marit no se n’adonava de res, embogit per la dèria del seu desig. A la fi, esgotat de tant somni, s’adormí.



Quan el dia despertà, el marit obrí els ulls mort de curiositat, amb la seva mirada examinà la cambra però tot restava igual. Marxà cap al menjador, era el mateix de sempre, on havia jugat de petit, amb la mateixa taula, les mateixes cadires; tot restava igual. L’única novetat era la tela acabada que el pintor havia deixat recolzada a la paret. “Quines bajanades”, pensà; però com a mínim la visió de la casa dels seus somnis li plaïa. Tot i ser la imatge d’un palau fet amb molt mal gust, gens equilibrat, ostentós i atapeït, a ell li agradava. Es mirà el quadre llargament, repassant cada detall. Inconscientment sabia que aquella casa mai es faria realitat, però ja se sap... Val més una imatge que mil paraules, i en aquell moment ningú podria fer-li entendre el contrari.“Potser el teulat no serà d’or però...” mussità amb optimisme, com volent-se reconfortar. Però quan sortí fora per observar l’exterior de la casa quedà atònit per la contemplació de la viva imatge de la tela davant dels seus ulls: esplendorosa, tal com l’havia somniat, amb la nova façana, els cavalls, els carruatges, les torres, l’estable, una font... Tot fet realitat. I és que el pintor només havia dibuixat l’exterior de la casa i era aquesta la que s’havia transformat, mentre el interior que no es mostrava en la tela, no s’havia modificat.



Així el poble entre secrets, rumors i miracles experimentà tota mena de transformacions: de primer fou el germà del marit qui es va construir una immensa mansió en una sola nit; de seguit fou el seu millor amic, després la seva amant. En un obrir i tancar d’ulls aquell indret s’havia convertit en el més gran aparador d’edificacions de tota la comarca; n’apareixien com a bolets: aquí una ostentosa construcció, allà una torre que semblava gratar el cel, allà un jardí extens i frondós com un bosc; fins i tot el mar que solia romandre a molts quilòmetres de distància va fer una excursió i formà una platja paradisíaca a la propietat d’un antic mariner. Així el poble entre secrets, rumors i miracles experimentà tota mena de transformacions.



La noticia dels miracles va córrer per tot arreu fins arribar a oïdes del rei, que sentí el nom d’aquell petit poble per primera vegada. Davant la magnitud dels esdeveniments va suspendre tots els actes previstos i es va traslladar ràpidament amb la cort al castell que posseïa al poblet que ens ocupa; castell, que per cert, ara semblava petit com una capsa de llumins, embolcallat per tanta exuberància.



De sortida, com no entenia res va fer empresonar a tothom, després va intentar treure l’aigua clara d’aquells esdeveniments tant sorprenents. Interrogats sobre el que havia passat, els vilatans responien confusament: “De nit, senyor, en el nostre temps lliure hem treballat per nosaltres” deien uns; els altres, que tot havia aparegut com per art de màgia. Tanmateix, no va passar ni un dia que algun covard, atemorit davant la còlera del rei, ofès per haver d’escoltar explicacions tan absurdes, se n’anés de la llengua i esmentés l’existència d’aquell particular pintor. El rei manà que el portessin davant de la seva presència; i és que encara que sembli mentida, aquella estranya història resultava la més creïble de totes les que havia escoltat.



El va rebre davant de la cort. “Pintor, és veritat el que diuen de tu? Que tot el que pintes es torna real?” “Senyor, jo només pinto; la realitat és allò que les persones volen que sigui”, replicà cortesament. De sobte sorgí la veu del fiscal general: “Segons el codi del regne t’acuso de vulnerar les lleis del gremi dels constructors, de bruixeria, de treballar sense llicència, de no pagar tribut a la corona. “Així doncs, que hi hagi judici” digué el rei.



El pintor fou desposseït de les seves eines i empresonat, però només un minut després d’entrar pres a la cel·la, el rei ja li feia una visita, mort de curiositat per aquell extravagant cas. “Fora d’aquests necessaris formalismes públics de palau voldria conèixer la teva veritable història”. “Senyor, com li he dit, jo només pinto, la realitat és allò que desitgen les persones” tornà a replicar. ”Senyor, que voldria que li pintés alguna cosa per a demostrar-l’hi?”. “Qui t’has cregut tu què ets? no n’ets conscient de la teva posició? Ets a presó, a la meva presó! No estàs en disposició d’oferir-me res; no m’ofenguis, jo ja tinc tot el que vull, res em manca, sóc el rei!”. Xisclà irritat “Com vulgui, majestat”. El rei prengué la seva capa i amb un gir sec marxà de la cel·la, amb un posat de rei que s’ho creu molt.



Tota la nit que el rei se la passà rumiant si li faltava alguna cosa, i tota la nit que sabia que sí, encara que no tenia prou valor per reconèixer-ho, ni a ell mateix. Mai s’havia rebaixat a demanar res, però li cremava el cor i l’estómac; potser ara podria acomplir l’únic desig que se li resistia: estimar de veritat. Estava casat, sí, però s’havia casat molt jove amb una cosina que el menyspreava, que l’avorria, que el temia. La tenia, sí; però el valor de la reina era semblant a qualsevol altra possessió, res més. Ell volia estimar com els altres, no com a rei; d’acord que hi havien cortesanes, però totes estaven amb el rei i ell ho notava. Havia sentit, d’amagat, mort de vergonya i ira, com el menyspreaven per ser insensible, egoista, insuportable però després sempre li mostraven amor reial que no real i això li feia molt mal. Ell creia que tot seria diferent si conegués algú no contaminat per l’enrarit ambient de la cort.



L’endemà el rei entrà a la cel·la, però com un sobirà no es pot permetre el luxe de mostrar feblesa, amb un to ferm i solemne, proposà al pintor un repte per calibrar l’abast del seu art: hauria de retratar una dona que fos digna d’un rei i si així ho considerava l’alliberaria del seu captiveri. El pintor observà que no sabia si en seria digna, però que dibuixaria la dona més preciosa que mai hagués vist. “Que així sigui” declarà el rei amb ganes de quedar-se amb l’última paraula. Es passà tota la nit pintant. D’un garbuix inicial es va anar perfilant una figura; uns traços començaren a deixar entreveure un cos esvelt. A través d’una pinzellada aquí, una taca allà, s’anaren configurant uns malucs rodons, una cintura fina, unes espatlles delicades que sinuosament dotaren d’aroma femení aquell esbós. S’anava concretant una cos harmoniós. L’orfebreria començà per la cara: d’una rodona color carmí va sorgir un nas coquet, escortat per dos ulls petits, sota els quals s’acomodaren unes galtes toves, que en el punt màxim de la seva elevació propagaven un color rogenc que pàl·lidament s’anava difuminant cap a totes les bandes. La pell va anar prenent presència fins al punt que veient la pintura un creuria que amb els ulls la podria palpar. Era pell polida, clara i desmaiada. Completà amb una cabellera rossa que es cargolava plena de rínxols, amb molta gràcia. Llavors el pintor examinà el quadre i s’ho pensà molt, feu provatures; posà i esborrà moltes vegades, fins que un somriure propi de la Monalisa dotà de personalitat aquella màscara; màscara que gràcies a unes ninetes blaves semblà rebre el primer alè de vida. Va seguir amb el cos, els braços i les cames, amb gran mestratge tècnic. No hi havia línia ni forma que no estigués impregnada de versemblança. Cada arruga, cada plec de la pell, fins i tot les pigues del coll foren plasmades amb gran meticulositat, de tal manera que per comptes de mostrar feia presents els atributs. Sorgí un excelsa figura femenina que descansava en suavitat gairebé irreal, i com no: la viva imatge d’aquell quadre es va fer carn.



El rei només saber de la seva existència, ple de joia manà d’anar-la a buscar i sense més esperes que les que va fer ella per arribar a la cambra, es van reunir sols. Encisat, el rei li oferí tots els seus favors; però quina decepció es va endur! La princesa no en volgué saber res d’ell; li va dir que li semblava una persona vella, lletja i gens delicada; que havia sentit dir que era un mal sobirà i una pitjor persona, que sota cap concepte acceptaria els favors d’un home casat. “Senyor, vostè no té intencions sinceres” es desesperava. Aquesta si que és bona! Aquell superb home s’acabà agenollant, per primera vegada en la seva vida; i de tan poc acostumat que hi estava, se li va acabar caient la corona; mentre es refeia, nerviós, li suplicà que accedís a les seves pretensions; fins i tot, sense cap tacte li va prometre matar la reina per normalitzar una nova situació. La princesa no se’n sabia avenir de tanta malícia, a cada paraula s’ofenia més. Al final el rei, sulfurat, va perdre els estreps com solen fer els nens quan no aconsegueixen una cosa i manà detenir la princesa i l’engarjolà.“Així t’ho repensis!” xisclà. Es podria dir que no la volia veure ni en pintura. Enrampat de ràbia, anà a buscar el pintor. “Ets un desgraciat, no permeto que m’humiliïn d’aquesta manera. Vull que em facis una altra princesa però aquesta vegada vull que la pintis enamorada de mi, m’entens?” “Sí que l’entenc, senyor, però molt em temo que no el podré satisfer. A la meva paleta no existeix cap color per a l’amor, no existeix cap forma que l’empresoni”. “ Jo sí que et faré empresonar” observà el vanitós home.



Tot aquell enrenou va trasbalsar una mica més el rei. Si per costum ja tenia mal caràcter, tota aquella impotència l’havia tornat pitjor: malfiava, s’equivocava i abusava més sovint. La princesa i el pintor, per altra banda, acabaren oblidats en foscos calabossos, sense sentència ni judici, en el secret més absolut. La memòria d’aquells fets es va anar esbravant, i el pas del temps la va acabar convertint en una altra llegenda. El rei cada dia era més desgraciat, el seu mal govern cada dia es feia més evident. Tant que entre la cort ja començaven a teixir-se conjuracions. “Pot guanyar moltes guerres, però en temps de pau no se sap comportar” opinava la cort. El monarca no s’adonava de res, però el seu fidel secretari sí que n’era de conscient. En ser la persona més propera - de fet l’única -, sabia com n’era de fràgil i com últimament patia enfonsat, ofegat entre els seus dubtes. Massa que ho intentava de parlar-hi però el rei ja no escoltava a ningú. Semblava que parlés un altre idioma, ningú s’hi podia comunicar. “Si el cap del rei no para quiet se li caurà la corona”pensava. El secretari, per ser un aliat tan pròxim era un dels únics testimonis que coneixia amb tots els ets i uts el cas del pintor, i el més important, era un dels únics que sabia del seu fosc destí. Estava tant desesperat que després d’esgotar totes les possibilitats va creure que la misteriosa capacitat artística podria ser útil per ajudar al sobirà. Va visitar al pintor i li implorà que, amb el seu art, pel bé del regne, fes del rei un home feliç. “I com vols que ho faci? Vols que pinti la felicitat, jo? Amb quina forma la dibuixo, de quin color?” El secretari estava desconcertat.“ Jo no en sé d’art; pinta un rei que sembli feliç, somrient.”



Davant d’aquelles ingènues paraules va ser el pintor qui va somriure mentre demanava els estris per treballar. El pintor va complir la seva feina, va ser alliberat i no va tornar a saber-se res d’ell durant molt de temps. Va desaparèixer, talment com si la terra se l’hagués empassat.



Com de costum, sa majestat s’aixecà pel matí de molt mal humor. Com de costum havia dormit malament, havia tingut malsons. Però aquest mal humor no es pot comparar amb el que l’assolà quan es va veure davant del mirall. Un estúpid somriure s’esbossava per la seva cara; va intentar fer una ganyota, però semblava que una insondable força li imposava aquell gest acartronat: la boca s’havia arquejat i estirat, les galtes estaven inflamades, els ulls, ara petits, s’aclucaven. Allò ja era massa; haver de suportar aquella cara el feia sentir-se l’home més idiota del món.


Passaren anys. El rei a pesar dels pesars va segur regnant, per sempre més portà aquell ridícul somriure, no es va poder treure aquella fingida felicitat ni el dia del seu propi enterrament. Encara avui, burletament, se’l recorda com Aznar “el Sardònic.” - El del somriure que no neix de cap d’alegria -. Va tenir moltes coses, però mai les gaudí.


D’altra banda, a la nostra família les coses no els van anar gaire millor: el marit és tornà un golafre mandrós, es va arruïnar de tal manera que ni tant sols va poder mantenir el palau que en un estat llastimós s’acabà esquerdant com s’esquerden les pintures velles. Llavors les mans de la dona hagueren de tornar a treballar i a desgastar-se, com es desgastaren la majoria de les cases del poble. I es que la sort mai sol ser fruit de la casualitat. Pel que fa al vailet, aquesta són figues d’un altre paner. El nen ja no era nen però de tant en tant encara jugava amb el cavall, tot i que estigués vell i esquerdat. A part, de resultes del màgic encontre va néixer en ell el gust per la pintura, es va fer aprenent del pintor del poble; tot i no tenir dots per convertir-se en un gran artista, posava prou interès com per ser un digne deixeble del mestre. Els pares, moguts per la cobdícia, el van esperonar molt, tot desitjant que el seu art servís algun dia, potser, per alguna cosa més que per decorar cambres.






“Avi, vas conèixer reis i princeses?” “No” contestà rient “Quan jo era jove, el món s’assemblava molt al d’avui, al teu avui, perquè solia mirar-lo tot amb els teus ulls de nen”.“Avi, a vegades no t’entenc quan parles”. “Tant se val, potser no ets prou gran per entendre-ho, però ets prou gran per saber-ho. Hi ha coses que només els grans entenen; això pensava quan era petit. Jo creia que arribaria un moment, posem els vint-i-cinc anys, on tot seria diferent. Però van arribar els vint-i-cinc, els trenta i els seixanta... I, saps? Encara avui no les arribo a comprendre. Tu només m’has conegut com persona gran i segurament creus que sempre ho he estat, però un dia em vaig assemblar a tu, i tu algun dia t’assemblaràs a mi. Deus seguir pensant: què m’està dient? Però tot té relació. Dius que no entens per què parlo de prínceps i princeses... No et preocupis, de fet ningú no ho comprèn, a tot estirar, sabem fer algunes definicions, però realment entenem poc el que volen dir les paraules. Les coneixem, com tu has après les taules de multiplicar, i si en resulten pràctiques! Tant com volar en avions, tot i que no tinguem cap idea de com funciona. Que et creus que els grans saben més que tu? Molt poc més”.




“No t’enrotllis avi, que no t’entenc de res”. Sortiren cap al pati i el nen muntà la seva bicicleta.“ I què se’n va fer del pintor?” “ No ho sé però segur que encara corre per aquí.

"Molt de gust, espero que conegueu el meu nom.

                                               Però el que us intriga es el tarannà del meu joc"


Rolling Stones, Sympathy for the Devil.

La gàbia




La pagoda s'enlairava cap al cel en forma de campana, tota banyada d'or, coronada a cent metres d'alçada amb milers de pedres precioses. Era una estructura neta que més enllà de qualsevol mida o riquesa, reposava en la simple gràcia de les seves formes. Semblava el fruit d'un somni, tot i que aquestes ratlles no són una invenció, són la superficial descripció de Shwedagon, un temple que existeix lluny, molt lluny d'aquí, més enllà d'Europa, d'Aràbia, de l'Índia, als confins d'Àsia, a la capital de Birmània, Yangon.

Però la curiositat de la Maria no es va centrar en la majestuosa construcció, sinó que es fixà en les rudimentàries gàbies plenes d'ocells esteses a l'entrada del recinte. “Disculpi” va interrompre les explicacions del guia “Què hi fan aquí?” “Són venedors, la gent paga per alliberar ocells, ens ajuda a meditar. Ocell representa ànima, gàbia desitjos.” “Què vol dir que la gàbia representa desitjos?” demanà ella. “Els occidentals desitgeu moltes coses, ho teniu tot i no gaudiu de res... sempre en voleu més; els budistes aprenem a desitjar poc...com no tenim gaire ens resulta força pràctic”. La Maria va escoltar atenta aquell joc de paraules, però el fet és que no li agradava veure animals engabiats “Pobres bestioles” va concloure “I quina culpa tenen de les vostres meditacions?”

N’hi havia moltes d’aus, menudes com prunes d’un color gris brut que es bellugaven nervioses, amuntegades en rònegues gàbies de fusta. Mentre la Maria badava entre les parades, una au li va cridar l’atenció, doncs tot i tenir la mateixa forma i mida que les altres, lluïa un vistós vestit de coll blau, amb ales groguenques que la feien ressaltar d’entre el núvol de plomes. El guia, atent, s’hi va apropar i després de regatejar amb el venedor, va introduir la mà dins la gàbia per extreure’n l’exemplar. Mentre l’entregava a la Maria, va exclamar en un to burletament solemne: “Si no t’agrada veure ocells captius, serà millor alliberar-lo. Deixa’l anar perquè voli allà on vulgui, pensa que tu també pots ser ocell.” A la Maria no li interessava aquella xerrameca, però pensar que podria volar, encara que fos per un instant li encantà; va somriure i encara més quan s’adonà que el seu marit fotografiava l’instant. Va estrènyer l’animal entre les seves mans, va flexionar els colzes i el catapultà amb força cap a l’aire, deixant ambdós braços estesos. “ Vola, vola!” cridava mentre l’ocell agitava les ales.

Van passar tota la tarda passejant sobre la catifa de marbre on s’asseu el temple, visitant aquelles exòtiques construccions, entre mirades encuriosides dels locals. El guia no parava de parlar, intentant comprimir milers d’anys d’història en uns minuts, a una parella que més que escoltar, es dedicaven, càmera en mà, a retratar cada racó. Acabada la visita, estaven tan esgotats de voltar abraçats per l’enganxifosa calor tropical que es van retirar directament a l’hotel, on van repassar les fotos que havien fet: eren precioses. Els va agradar molt aquell dia, tant, que van decidir que aprofitant que els quedava una estona lliure, el matí següent tornarien pel seu compte a visitar Shwedagon.

A primera hora del matí la ciutat semblava abandonada, els brogits de cotxes, motos i bicicletes que, com un estol d’aus caòticament inundaven els carrers de Yangon, encara no existien. El trajecte va transcórrer en una agradable calma que convidava a fixar-se en la bellesa esquerdada de la ciutat, antiga joia d’Orient que avui marceix colonitzada per un clima que li pren l’energia; tot semblava gastat menys la pagoda daurada que emergia lluent, com si fos acabada d’estrenar, tot i els segles que la contemplen.

Van baixar del taxi i mentre enfilaven cap a l’entrada, la Maria va assenyalar les modestes parades que a primera hora ja hi eren instal·lades “Alliberem un ocell” va dir decidida “Si no t’agrada veure’ls així, seria millor no fomentar el negoci, no?” “Marc que t’estàs fent budista o què? Vinga anem-hi!“. Mentre tafanejaven entre les gàbies de cop i volta la Maria exclamà: “L’ocell de colors, està aquí.” en Marc s’hi va apropar “Sí que s’assembla.” “És el mateix! N’estic segura, senyor, és el mateix oi?”s’adreçava al comerciant entre gestos per fer-se entendre. El firaire somreia i s’encongia d’espatlles mentre responia “Na male ba bu, tueyada untabade” “Marc són iguals, comprova la memòria de la càmera.” Estava clar que la fisonomia d’ambdues aus era idèntica fins i tot el venedor també resultava ser el mateix. Li van ensenyar la imatge, intentant fer-li veure la coincidència, però l’home no entenia ni una sola paraula; només podia comunicar-se amb gestos de sorpresa, meravellat de veure una foto en una pantalla de vidre, gestos que es van multiplicar quan s’hi va reconèixer “Aumif, Aumif!“ repetia. “Potser eren ous bessons? Vinga que el farem volar.” Va dir en Marc mentre mostrava un bitllet al firaire que va assentir amb el cap.

Una vegada a l’hotel, van fer un mos, esperant per marxar a l’aeroport. Arribat el guia van petar la xerrada sobre la improvisada excursió que havien realitzat, mentre explicaven els detalls del matí, la Maria va comentar “Avui hem vist un ocell igual que el d’ahir.” “Seria el mateix ocell” va respondre el guia. “El mateix? Si el d’ahir va volar.” “Estan ensinistrats, quan els alliberem tornen a casa dels venedors, com coloms missatgers, així l’endemà els poden tornar a vendre.” “Entenc... Quina presa de pèl, no?" “No és cap secret, tots els birmans ho sabem.” “Doncs quina tradició de pa sucat amb oli! Alliberar presos perquè tornin a presó.” “És una tradició; com quan vosaltres enceneu espelmes a les esglésies, no té més” va dir el guia fugint de qualsevol polèmica. “Parlant de tradicions” va canviar de tema en Marc “M’ha encantat l’olor d’encens, tenim temps de parar a alguna botiga on en venguin?”.

El viatge va continuar, però com aquesta història no està escrita per recollir les seves peripècies, passarem de llarg fins arribar a la riba del llac Inle, on la nostra parella va visitar un monestir de fireta, on els turistes, vestits amb les típiques túniques ocres, jugaven a ser monjos per un dia. En vint minuts els van revelar els principis del budisme, una mica de ioga, uns quants cants i ja estaven preparats per començar. “Abans de la cerimònia” va dir l’instructor “alliberarem un ocell, veure’l volar ens ajudarà a inspirar la nostra meditació, meditar és alliberar-se per volar amb la ment.” La Maria, descreguda, opinà: “Ja sabem com funciona i em sembla una tonteria, els ocells estan entrenats per tornar a la gàbia.” El monjo va riure: “És que si no sortiria molt car! Però és tan cert que tornen a la gàbia com que els doneu la llibertat, la llibertat per escollir.” En Marc s'apuntà a la polèmica: “Viure engabiats? Quina elecció.” “No està tan malament, de fet a les persones també ens agrada viure en gàbies. Ningú ens obliga a viure amuntegats en ciutats, treballant tot el dia, perseguint la mateixa recompensa que busquen aquests ocells: menjar, seguretat, comoditat... No som tan diferents. No feu lliures als ocells per permetre’ls volar, els feu lliures perquè els permeteu escollir, encara que la seva elecció sigui tancar-se en una gàbia”.

Ni en Marc ni la Maria es van fer budistes, però després d’aquella frase van somriure.



                                                                       Kim Amate
                                                                  www.amatekim.net

L'aranya desorientada



Aguantava un cos petit com un perdigó, amb vuit cames que semblaven fetes de fil de cosir, imagineu com de minúscul era el seu caparró, no molt més gran que un gra de polsim. És per això que les aranyes no pensen com nosaltres, dins del seu simple cervell amb prou feines hi caben sensacions.


Una aranya estava plantada davant del seu cau, a l’aguait d’algun animal, fins que una puça va passar-li pel davant i va despertar-li l’instint: “Presa, menjar” pensà “Atrapar, matar”. En la persecució van creuar una porta, van córrer per un passadís i arribats a un sofà, la caçà. Mentre feia la digestió, pensà “Casa, tornar, descans” el que per un aràcnid és el més semblant a la felicitat. Va sortir del sofà, va refer el passos que ja havia caminat, seguint el rastre que les aranyes deixen per allà per on han passat; però la porta estava tancada i no va poder tornar.


Perduda, va començar a explorar per totes bandes, establint el sofà de camp base, però ni la porta es va obrir, ni va trobar cap drecera que l’apropés a casa. Fins que al cap de dotze hores, com si es tractés d’un terratrèmol la terra es va sacsejar quan moltes persones començaren a caminar. “Perill, perill” pensà mentre es refugiava sota del sofà. Quan el terra va deixar de trontollar, va tornar a buscar pel camí que ja havia inspeccionat tantes vegades i es va plantar davant de la porta que restava tancada però després del terrabastall era oberta.


“Casa ! Descans! “ va pensar alleugerida, esperant-se trobar la seva llar a l’altra cantó, però més enllà de la porta tot li resultava estrany, com per art de màgia, el seu món havia desaparegut. Confosa, tornà enrere pel passadís, l’únic territori que coneixia, marxà endavant una altra vegada; però més enllà de la porta no hi va reconèixer res.


Amb la porta com a nou centre d’operacions, rastrejà el nou entorn que la rodejava, buscant pistes que no trobava. “Casa, casa” pensava, amb una sensació semblant al nostre nerviosisme. Feia cent passes a la dreta i se’n tornava a la porta, feia cent passes a l’esquerra i tornava, per no estar més perduda del que ja estava; pujà per un tub, passejà per una taula, però mai trobà res que li resultés familiar.


Fins que la enèsima vegada que s’acostà a la porta, aquesta tornava a estar tancada; tot i que a diferencia de l’últim cop, havia quedat atrapada per l’altra banda. “Tornar, tornar” pensava; buscava i buscava i buscava. Va caminar molt, posant el cinc sentits en trobar un camí que no localitzava; ho va intentar una, dues i cent vegades, però mai va trobar cap pista, ni del passadís, ni de la casa. Passada una estona, posem dos dies, l’aranya va començar a pensar “Fam, fam”  i va adoptar l’actitud de caça, fins que va trobar un gra d’arròs florit.
 

Resulta que les aranyes tenen tant poc enteniment, com una memòria més aviat escassa. Una vegada atipada amb tant suculent àpat, ja s’havia oblidat de la seva antiga casa. D’aquesta manera, acabada la gana, va buscar un indret adient on instal·lar-se. Trobà un angle a sota d’una taula. on va teixir la tela d’aranya. Acabat el filat pensà “Companya, companya” i va començar a buscar aranyes; però de totes les que es trobà, amb cap si entengué.


Ai pobre aranya! Desorientada com una brúixola espatllada!


Si la nostra inconscient protagonista fos humana hauria entès alguna cosa del que li havia passat: Vivia davant de la porta que es tancava; no era una porta qualsevol, estava a l’aeroport i servia per embarcar vols. 


L’aranya només va fer unes passes, però va ingressar a un avió, es van tancar les portes, la nau es va enlairar ; quan va aterrar, estava al Japó. Van desembarcar les persones, va desembarcar l’aranya, deixant la nostra protagonista deixada en una terra estranya i l'avió va marxar a una nova destinació.


Ai, pobra aranya, Desorientada com una brúixola espatllada! Només va fer unes passes i va arribar al Japó, transportada per unes forces més enllà de la seva comprensió, sense entendre res del que passava, com a vegades també ens passa a nosaltres.

L'ànima de les bicicletes


El vent udolava a través d’una escletxa i s’escolava per tots els racons, escampant una gelor tant intensa que fins i tot el gel tremolava. Les dues bicicletes es recolzaven sobre l’extrem de la taula, ben juntes, tapades amb una manta, preparades per passar aquella inclement situació. Estaven submergides en un son profund, hivernant com fan els óssos, però en comptes de fer-ho en una cova, utilitzaven un petit i atrotinat garatge, la seva llar, que hi havia a la casa que feia de bifurcació entre la carretera de la Granera i el camí de la Creueta.