Va passar una bona estona i cap al vespre s’acabà el
quadre. La dona neguitosa es mirà el dibuix per primera vegada. “Pintor, però
què és això? On miraves tu? Em vols prendre el pèl! Són precioses, dignes d’una
princesa, però les meves...” I mentre indignada finalitzava la frase, amb una
mirada plena de compassió cercà les seves pròpies mans. Havien estat
perfectament descrites sobre la tela, tota l’esplendor del quadre estava present
en les seves extremitats, fins i tot al natural, ara resultaven més precioses.
“Com?” exclamà ella exaltada.“Com, què?” contestà ell. “Com ho has fet?” “Amb
un pinzell, senyora meva, ja li he dit que serveixo per a alguna cosa més que
per decorar cases”. ”Però les meves mans, són noves, precioses...” balbucejava
ella, descol·locada. “Són les seves mans, encara que els ulls refinin un xic el
que veuen, mai no s’ha pintat res que no existeixi. “Així doncs, el cavall de
fusta...” va dir ella embastant els fets .“El vaig pintar segons les
indicacions d’un vailet”. “No sé quin do et permet portar a terme aquests
sortilegis, però no m’ensumo res de bo” “No siguis malfiada” la tallà el pintor
rient”. “Sóc un home ple de fantasia i il·lusió, res més. Ves-te’n en pau i
recorda que aquest ha de ser el nostre secret”.
Rolling Stones, Sympathy for the Devil.
Jan Van Eyck http://www.jan-van-eyck.org/ |
Era que no
era, un poble d’aquells que són i no són; és a dir, que no és cap poble que
conegueu, encara que tots ells s’hi assemblin una mica. La plaça
estava farcida, era un rebombori ple de gent que comprava aquí i allà sota el
sol d’un matí tebi, passejant engalanats per la fira. Hi havien casetes per
arreu i d’entre elles una de ben petita on un pintor hi exposava quadres. Passà
que passà per allà un nen amb la cara trista, respirant entre sanglots; el
pintor s’hi interessà, i el menut li explicà com d’injust era el món, ell volia
un cavall de fusta i els seus pares no l’hi havien volgut comprar.
“Vols que el dibuixem?” li preguntà el senyor,“Junts ens divertirem una mica; la parada està força ensopida, si tu me’l descrius jo te’l pinto”. El nen acceptà l’oferiment, tot explicant que ell no tenia diners, al que el pintor replicà que ell tampoc en tenia i per tant no hi feia res. Així el nen mostrà el seu primer somriure i en seguiren molts ja que s’hi passaren mig matí: mentre el nen, engrescat, indicava, l’altre pintava. Quan acabaren el seu entreteniment, era com si un vent fresc hagués escombrat l’avorriment. El vailet restava hipnotitzat per la contemplació de la meravellosa traça que aquell home mostrava amb el pinzell, tant que no es va adonar que un petit miracle acabava de succeir: un cavall de fusta calcat al del quadre jeia realment al costat de la botiga. Quan s’adonà de la seva presència, s’estranyà molt. “I com ho has fet?“ “I què importa com hagi fet? Ara és teu, aquest serà el nostre secret.” Digué el pintor mentre li picava l’ullet amb complicitat. “Au, vés!”arengà al noi que havia quedat encantat davant l’establiment. “Gràcies, senyor.”
“Vols que el dibuixem?” li preguntà el senyor,“Junts ens divertirem una mica; la parada està força ensopida, si tu me’l descrius jo te’l pinto”. El nen acceptà l’oferiment, tot explicant que ell no tenia diners, al que el pintor replicà que ell tampoc en tenia i per tant no hi feia res. Així el nen mostrà el seu primer somriure i en seguiren molts ja que s’hi passaren mig matí: mentre el nen, engrescat, indicava, l’altre pintava. Quan acabaren el seu entreteniment, era com si un vent fresc hagués escombrat l’avorriment. El vailet restava hipnotitzat per la contemplació de la meravellosa traça que aquell home mostrava amb el pinzell, tant que no es va adonar que un petit miracle acabava de succeir: un cavall de fusta calcat al del quadre jeia realment al costat de la botiga. Quan s’adonà de la seva presència, s’estranyà molt. “I com ho has fet?“ “I què importa com hagi fet? Ara és teu, aquest serà el nostre secret.” Digué el pintor mentre li picava l’ullet amb complicitat. “Au, vés!”arengà al noi que havia quedat encantat davant l’establiment. “Gràcies, senyor.”
El nen,
feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però
ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del
pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà,
muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.
El nen,
feliç, quan tornà a casa es dedicà a intentar imitar el que havia vist, però
ai! Els seus intents ben poc s’assemblaven als que sorgien de la paleta del
pintor, però tant li feia , doncs s’ho passava d’allò més bé. Quan se’n cansà,
muntà el seu cavall nou de trinca i per un moments es va creure cavaller.
Quan la mare va arribar a casa, li preguntà d’on havia
sortit aquella joguina, estranyada per les noves possessions del menut; ell
digué que se l’havia trobat abandonada. La mare no el va creure, sinó que
pensava que l’havia robat: Recordava el dia anterior com el seu fill s’havia
encapritxat amb un cavall de balancí, amb quins ulls l’havia desitjat. Li havia
dolgut no tenir prou diners per comprar-li. En certa mesura n’estava orgullosa
d’ell: quina intrepidesa, quin caràcter, tot ho aconseguirà en aquesta vida, es
deia la dona; però les mares no poden admetre aquest tipus de conducta i així,
nen, cavallet i mare tornaren a la fira, cap a la tenda on havien estat el dia
anterior per tornar la joguina que segons creia ella havia robat. El firaire no
la va reconèixer i davant de la situació observà que estava segur de que en
aquell mercat ningú en venia d’iguals, doncs coneixia totes les parades. La
mare s’ensumava que alguna cosa no rutllava, un cavall de fusta per estrenar no
s’abandona de qualsevol manera, pensava; però fins l’endemà que no en va treure
l’aigua clara, per molt que ho va intentar, doncs el fill, sobirà del secret,
va mantenir la seva promesa i no en va dir cap paraula. Mai havia mentit a la
seva mare; bé, de fet mai havia mentit a ningú. Tot i que tenia una sensació
estranya, la màgia dels esdeveniments l’impulsà a complir el tracte del pintor,
i aquest imposava no revelar el secret; a pesar de que tingués la sensació
d’estar fent alguna cosa malament.
L’endemà la mare anà a la fira a saludar aquí, a
comprar allà, a vaguejar entre les parades. El mercat era tot un esdeveniment
al poble; de fet era un dels únics esdeveniments que succeïen. Durant una setmana
tota la comarca s’aplegava a la vila, per oferir o adquirir els productes que
havien anat elaborant al llarg de l’any, així tothom acabava comprant,
invertint el diner que havia estalviat i això, a la gent, la fa molt feliç. La
tranquil·la vida d’aquell racó de món s’arremolinava entre crits i riures.
“Reina! Les millors vaques!” “Pantalons!”cridava l’altre en un terrabastall ple
d’alegria, en un esclat de moviment més propi del guirigall d’un estol
d’orenetes que d’aquells plàcids vilatans.
Badant badant, la dona topà amb la paradeta que ens
ocupa i hi repassà els dibuixos exposats. No és que en sabés gaire, ni tant
sols li agradava la pintura, però heu d’entendre que llavors la gent no solia
viatjar, no existien fotos, ni ràdios, ni televisors; d’aquesta manera els
quadres eren les úniques finestres per on la gent podia distreure’s, més enllà
del monòton dia a dia. Ella no hi veia formes, ni colors; ella en cada quadre
veia nous móns fabulosos, es transportava a indrets on mai havia estat i que
segurament mai veuria, i això ja era molt. Va mirar, sorpresa, una ciutat que
flotava sobre l’aigua, un retrat de Sant Jordi, però el que més va atraure els
seus ulls va ser reconèixer una tela que dibuixava el cavallet del seu fill.
“D’on l’has tret aquest quadre? El meu nen té una joguina igual”. L’home
explicà que l’havia pintat el dia anterior, amb un xic d’imaginació; llavors la
mare es va referir al que havia succeït al seu fill tot indagant d’on n’havia
tret el model, el pintor afirmà que no en sabia res de la seva història “La
imaginació i el meu pinzell ho han fet tot. El poder d’evocació de l’art és
immens, senyora meva, la realitat no és més que una grollera projecció de la
imaginació humana, tot és qüestió d’il·lusió”. “No em vinguis amb romanços que
els teus quadres es compren per decorar cambres”. El pintor replicà que cadascú
podia fer el que volgués amb ells, però que sabia ben bé per què els pintava i
que allò ningú li ho podia discutir. Seguiren parlant una bona estona però la
dona, farta de tanta retòrica l’acabà tallant. “El que tu vulguis! El que
vulguis! Me’n vaig, només volia saber d’on ha sortit el cavallet del meu fill,
saps?”. “Està clar, senyora meva: d’un pinzell. I ja que dubta tant de mi,
m’agradaria pintar-la a vostè, per demostrar-li el valor real de la meva
pintura”. La dona envermellí. “ A mi?”, digué recelosa . “Quina mena de dona et
penses que sóc, una d’aquelles qualsevol? A més a més, no tinc ni un cèntim”.
”Penso que sou una model preciosa que mereix ser immortalitzada pel meu
pinzell”. La dona de primer es ruboritzà per tal com mai ningú li havia ofert
res de semblant, per després ofendre’s, en trobar la proposta poc decorosa. “I
què diran al poble? Què pensarà el meu marit?” Es deia. Cara enfora no feia més
que posar pegues, però per dins es moria de ganes per fer-ho. Va acabar
accedint, deixant de pensar en el que pensarien els altres, estira i arronsa
amb ella mateixa, però amb condicions: el retrat es limitaria a les mans i
aquest es faria dins de la tenda, lluny de mirades tafaneres, per així poder
satisfer les seves secretes, vergonyoses i cada vegada més intenses ganes per
ser retratada; lluny d’aquela atmosfera monòtona. Per un moment es va oblidar
que vivia en aquella recòndita comarca i se sentí com un elegant personatge de
la capital que mai havia vist, però que coneixia bé a través de rumors i
novel·les. Seria el seu secret.
Aquelles mans que tants camps havien treballat van ser
retratades, però el pinzell convertí les durícies en flonges formes pròpies
d’un nadó; la cicatriu del dors, en una veneta delicada que contrastava amb la
blancor rosada que la pell havia adquirit en la pintura; la textura sense
arrugues ara semblava suau com un núvol; els dits s’havien estilitzat i ara,
esvelts, sense cap bony, plens de dignitat, resultaven majestuosos, coronats
amb unes ungles llargues i blanques, sense cap sangtraït. Com a colofó, aquell
simple anell de plata que havia heretat de l’àvia, ara es recargolava a la
pintura en formes complexes, com una flama d’or que entronitzava una pedra
tallada que reflectia tots els colors en els seus angles.
La dona es quedà atordida al mig de la tenda,
mirant-se les mans, mirant-se el pintor, sense entendre res més que aquelles
mans ara li eren pròpies, i sense dir res més marxà. L’atabalament minvava i
una sensació de felicitat l’anava substituint. Cofoia, es guardà tímidament
aquell tresor dins les butxaques i s’amagà l’anell, malfiada de perdre’l.
Aquell dia no va cuinar, va servir embotit per sopar i
no va rentar cap plat; no volia treballar, temorosa d’espatllar-les. Com que el
marit no es va adonar de res, finalment mig per despit, mig per compartir la
joia, no es va poder estar d’exhibir-les clarament. Quan l’home va ser
conscient de l’existència d’aquelles mans, de primer es va molestar: això de no
treballar no podia ser, ni per un dia; per altra banda malfiava de les
acrobàtiques explicacions que la dona s’inventava. I a tot això, d’on havia
tret el dineral per pagar-s’ho? Les mans li semblaven maques però
contemplar-les no li compensava tots aquells dubtes. A la nit, dolguda de tanta
desconfiança, de tants retrets, la dona intentà desfer el malentès i li acabà
confessant, li confessà tota la veritat; però ai, va ser pitjor el remei que la
malaltia: l’home no es va creure ni una sola paraula, s’hauria cregut qualsevol
història per la realitat era massa irreal. “O bé m’has pres per boig o ets tu
qui estàs boja” li repetia. “ Què dius? Que un pintor te les ha pintat així i
així han aparegut? Per qui em prens? Ella dubtava si mostrar-li l’anell, així
s’oblidaria de qualsevol raó, resoldria el problema; però coneixia com de
maldestre era el marit amb les coses de valor, segur que se’l acabaria venent i
malgastaria el diner. Optà per guardar-se’l, per donar-li al seu fill quan
gran. Al final es va esvair la tempesta i s’adormiren, demà seria un altre dia.
Ella tenia la sensació d’haver fet alguna cosa malament.
L’home, que era molt murri, l’endemà sortí a buscar el
pintor pensant que un quadre quedaria bonic a casa. Acordaren un preu i el pintor
acceptà l’encàrrec; de camí cap a la casa parlaren de com hauria de ser el
projecte. El marit deia que volia tenir una imatge del seu treball, de l’obra a
la que havia consagrat la seva vida: la casa, símbol del seu esforç, de la
tenacitat, de l’amor envers la seva família. “Però com que encara em queden
anys de feina, voldria que retratéssiu no la modesta casa on vivim avui, sinó
tal com he projectat que serà quan estigui acabada; així, quan sigui gran, serà
un bonic record per a tots, així com un fidedigne testimoni de la meva
herència”. El marit havia maquinat: si la confessió de la seva dona era certa i
apareixia una casa nova, aquell encàrrec seria un miracle força productiu, si
no, es conformaria amb un simple quadre per decorar la cambra, que sempre fa
senyor. “Miri, aquesta és la casa” digué “Però ha de comptar amb l’estable amb
cavalls que penso construir aquí, la torre que faré allà, l’ampliació de la
casa per ponent, el graner que anirà darrere així com tota la decoració amb què
penso guarnir la façana, la porxada que vull alçar a l’entrada i la cotxera
allà, amb dos carros... Així, el pinzell, pinta que pinta que pintaràs mentre
el marit no parava de corregir: “Engrandeixi allò, aquí hi falta guarniment, el
teulat que sigui d’or...” Total, que a la tela hi havia de tot excepte la casa
que servia de model; però el marit no se n’adonava de res, embogit per la dèria
del seu desig. A la fi, esgotat de tant somni, s’adormí.
Quan el dia despertà, el marit obrí els ulls mort de
curiositat, amb la seva mirada examinà la cambra però tot restava igual. Marxà
cap al menjador, era el mateix de sempre, on havia jugat de petit, amb la
mateixa taula, les mateixes cadires; tot restava igual. L’única novetat era la
tela acabada que el pintor havia deixat recolzada a la paret. “Quines
bajanades”, pensà; però com a mínim la visió de la casa dels seus somnis li
plaïa. Tot i ser la imatge d’un palau fet amb molt mal gust, gens equilibrat,
ostentós i atapeït, a ell li agradava. Es mirà el quadre llargament, repassant
cada detall. Inconscientment sabia que aquella casa mai es faria realitat, però
ja se sap... Val més una imatge que mil paraules, i en aquell moment ningú
podria fer-li entendre el contrari.“Potser el teulat no serà d’or però...”
mussità amb optimisme, com volent-se reconfortar. Però quan sortí fora per
observar l’exterior de la casa quedà atònit per la contemplació de la viva
imatge de la tela davant dels seus ulls: esplendorosa, tal com l’havia somniat,
amb la nova façana, els cavalls, els carruatges, les torres, l’estable, una
font... Tot fet realitat. I és que el pintor només havia dibuixat l’exterior de
la casa i era aquesta la que s’havia transformat, mentre el interior que no es
mostrava en la tela, no s’havia modificat.
Així el poble entre secrets, rumors i miracles
experimentà tota mena de transformacions: de primer fou el germà del marit qui
es va construir una immensa mansió en una sola nit; de seguit fou el seu millor
amic, després la seva amant. En un obrir i tancar d’ulls aquell indret s’havia
convertit en el més gran aparador d’edificacions de tota la comarca;
n’apareixien com a bolets: aquí una ostentosa construcció, allà una torre que
semblava gratar el cel, allà un jardí extens i frondós com un bosc; fins i tot
el mar que solia romandre a molts quilòmetres de distància va fer una excursió
i formà una platja paradisíaca a la propietat d’un antic mariner. Així el poble
entre secrets, rumors i miracles experimentà tota mena de transformacions.
La noticia dels miracles va córrer per tot arreu fins
arribar a oïdes del rei, que sentí el nom d’aquell petit poble per primera
vegada. Davant la magnitud dels esdeveniments va suspendre tots els actes
previstos i es va traslladar ràpidament amb la cort al castell que posseïa al
poblet que ens ocupa; castell, que per cert, ara semblava petit com una capsa
de llumins, embolcallat per tanta exuberància.
De sortida, com no entenia res va fer empresonar a
tothom, després va intentar treure l’aigua clara d’aquells esdeveniments tant
sorprenents. Interrogats sobre el que havia passat, els vilatans responien
confusament: “De nit, senyor, en el nostre temps lliure hem treballat per
nosaltres” deien uns; els altres, que tot havia aparegut com per art de màgia.
Tanmateix, no va passar ni un dia que algun covard, atemorit davant la còlera
del rei, ofès per haver d’escoltar explicacions tan absurdes, se n’anés de la
llengua i esmentés l’existència d’aquell particular pintor. El rei manà que el
portessin davant de la seva presència; i és que encara que sembli mentida,
aquella estranya història resultava la més creïble de totes les que havia
escoltat.
El va rebre davant de la cort. “Pintor, és veritat el
que diuen de tu? Que tot el que pintes es torna real?” “Senyor, jo només pinto;
la realitat és allò que les persones volen que sigui”, replicà cortesament. De
sobte sorgí la veu del fiscal general: “Segons el codi del regne t’acuso de
vulnerar les lleis del gremi dels constructors, de bruixeria, de treballar
sense llicència, de no pagar tribut a la corona. “Així doncs, que hi hagi
judici” digué el rei.
El pintor fou desposseït de les seves eines i
empresonat, però només un minut després d’entrar pres a la cel·la, el rei ja li
feia una visita, mort de curiositat per aquell extravagant cas. “Fora d’aquests
necessaris formalismes públics de palau voldria conèixer la teva veritable
història”. “Senyor, com li he dit, jo només pinto, la realitat és allò que
desitgen les persones” tornà a replicar. ”Senyor, que voldria que li pintés
alguna cosa per a demostrar-l’hi?”. “Qui t’has cregut tu què ets? no n’ets
conscient de la teva posició? Ets a presó, a la meva presó! No estàs en
disposició d’oferir-me res; no m’ofenguis, jo ja tinc tot el que vull, res em
manca, sóc el rei!”. Xisclà irritat “Com vulgui, majestat”. El rei prengué la
seva capa i amb un gir sec marxà de la cel·la, amb un posat de rei que s’ho
creu molt.
Tota la nit que el rei se la passà rumiant si li
faltava alguna cosa, i tota la nit que sabia que sí, encara que no tenia prou
valor per reconèixer-ho, ni a ell mateix. Mai s’havia rebaixat a demanar res,
però li cremava el cor i l’estómac; potser ara podria acomplir l’únic desig que
se li resistia: estimar de veritat. Estava casat, sí, però s’havia casat molt
jove amb una cosina que el menyspreava, que l’avorria, que el temia. La tenia,
sí; però el valor de la reina era semblant a qualsevol altra possessió, res
més. Ell volia estimar com els altres, no com a rei; d’acord que hi havien
cortesanes, però totes estaven amb el rei i ell ho notava. Havia sentit,
d’amagat, mort de vergonya i ira, com el menyspreaven per ser insensible,
egoista, insuportable però després sempre li mostraven amor reial que no real i
això li feia molt mal. Ell creia que tot seria diferent si conegués algú no
contaminat per l’enrarit ambient de la cort.
L’endemà el rei entrà a la cel·la, però com un sobirà
no es pot permetre el luxe de mostrar feblesa, amb un to ferm i solemne,
proposà al pintor un repte per calibrar l’abast del seu art: hauria de retratar
una dona que fos digna d’un rei i si així ho considerava l’alliberaria del seu
captiveri. El pintor observà que no sabia si en seria digna, però que
dibuixaria la dona més preciosa que mai hagués vist. “Que així sigui” declarà
el rei amb ganes de quedar-se amb l’última paraula. Es passà tota la nit
pintant. D’un garbuix inicial es va anar perfilant una figura; uns traços
començaren a deixar entreveure un cos esvelt. A través d’una pinzellada aquí,
una taca allà, s’anaren configurant uns malucs rodons, una cintura fina, unes
espatlles delicades que sinuosament dotaren d’aroma femení aquell esbós.
S’anava concretant una cos harmoniós. L’orfebreria començà per la cara: d’una
rodona color carmí va sorgir un nas coquet, escortat per dos ulls petits, sota
els quals s’acomodaren unes galtes toves, que en el punt màxim de la seva
elevació propagaven un color rogenc que pàl·lidament s’anava difuminant cap a
totes les bandes. La pell va anar prenent presència fins al punt que veient la
pintura un creuria que amb els ulls la podria palpar. Era pell polida, clara i
desmaiada. Completà amb una cabellera rossa que es cargolava plena de rínxols, amb
molta gràcia. Llavors el pintor examinà el quadre i s’ho pensà molt, feu
provatures; posà i esborrà moltes vegades, fins que un somriure propi de la
Monalisa dotà de personalitat aquella màscara; màscara que gràcies a unes
ninetes blaves semblà rebre el primer alè de vida. Va seguir amb el cos, els
braços i les cames, amb gran mestratge tècnic. No hi havia línia ni forma que
no estigués impregnada de versemblança. Cada arruga, cada plec de la pell, fins
i tot les pigues del coll foren plasmades amb gran meticulositat, de tal manera
que per comptes de mostrar feia presents els atributs. Sorgí un excelsa figura
femenina que descansava en suavitat gairebé irreal, i com no: la viva imatge
d’aquell quadre es va fer carn.
El rei només saber de la seva existència, ple de joia
manà d’anar-la a buscar i sense més esperes que les que va fer ella per arribar
a la cambra, es van reunir sols. Encisat, el rei li oferí tots els seus favors;
però quina decepció es va endur! La princesa no en volgué saber res d’ell; li va
dir que li semblava una persona vella, lletja i gens delicada; que havia sentit
dir que era un mal sobirà i una pitjor persona, que sota cap concepte
acceptaria els favors d’un home casat. “Senyor, vostè no té intencions
sinceres” es desesperava. Aquesta si que és bona! Aquell superb home s’acabà
agenollant, per primera vegada en la seva vida; i de tan poc acostumat que hi
estava, se li va acabar caient la corona; mentre es refeia, nerviós, li suplicà
que accedís a les seves pretensions; fins i tot, sense cap tacte li va prometre
matar la reina per normalitzar una nova situació. La princesa no se’n sabia
avenir de tanta malícia, a cada paraula s’ofenia més. Al final el rei,
sulfurat, va perdre els estreps com solen fer els nens quan no aconsegueixen
una cosa i manà detenir la princesa i l’engarjolà.“Així t’ho repensis!” xisclà.
Es podria dir que no la volia veure ni en pintura. Enrampat de ràbia, anà a
buscar el pintor. “Ets un desgraciat, no permeto que m’humiliïn d’aquesta
manera. Vull que em facis una altra princesa però aquesta vegada vull que la
pintis enamorada de mi, m’entens?” “Sí que l’entenc, senyor, però molt em temo
que no el podré satisfer. A la meva paleta no existeix cap color per a l’amor,
no existeix cap forma que l’empresoni”. “ Jo sí que et faré empresonar” observà
el vanitós home.
Tot aquell enrenou va trasbalsar una mica més el rei.
Si per costum ja tenia mal caràcter, tota aquella impotència l’havia tornat
pitjor: malfiava, s’equivocava i abusava més sovint. La princesa i el pintor,
per altra banda, acabaren oblidats en foscos calabossos, sense sentència ni
judici, en el secret més absolut. La memòria d’aquells fets es va anar
esbravant, i el pas del temps la va acabar convertint en una altra llegenda. El
rei cada dia era més desgraciat, el seu mal govern cada dia es feia més
evident. Tant que entre la cort ja començaven a teixir-se conjuracions. “Pot
guanyar moltes guerres, però en temps de pau no se sap comportar” opinava la
cort. El monarca no s’adonava de res, però el seu fidel secretari sí que n’era
de conscient. En ser la persona més propera - de fet l’única -, sabia com n’era
de fràgil i com últimament patia enfonsat, ofegat entre els seus dubtes. Massa
que ho intentava de parlar-hi però el rei ja no escoltava a ningú. Semblava que
parlés un altre idioma, ningú s’hi podia comunicar. “Si el cap del rei no para
quiet se li caurà la corona”pensava. El secretari, per ser un aliat tan pròxim
era un dels únics testimonis que coneixia amb tots els ets i uts el cas del
pintor, i el més important, era un dels únics que sabia del seu fosc destí.
Estava tant desesperat que després d’esgotar totes les possibilitats va creure
que la misteriosa capacitat artística podria ser útil per ajudar al sobirà. Va
visitar al pintor i li implorà que, amb el seu art, pel bé del regne, fes del
rei un home feliç. “I com vols que ho faci? Vols que pinti la felicitat, jo?
Amb quina forma la dibuixo, de quin color?” El secretari estava desconcertat.“
Jo no en sé d’art; pinta un rei que sembli feliç, somrient.”
Davant d’aquelles ingènues paraules va ser el pintor
qui va somriure mentre demanava els estris per treballar. El pintor va complir
la seva feina, va ser alliberat i no va tornar a saber-se res d’ell durant molt
de temps. Va desaparèixer, talment com si la terra se l’hagués empassat.
Com de costum, sa majestat s’aixecà pel matí de molt
mal humor. Com de costum havia dormit malament, havia tingut malsons. Però
aquest mal humor no es pot comparar amb el que l’assolà quan es va veure davant
del mirall. Un estúpid somriure s’esbossava per la seva cara; va intentar fer
una ganyota, però semblava que una insondable força li imposava aquell gest
acartronat: la boca s’havia arquejat i estirat, les galtes estaven inflamades,
els ulls, ara petits, s’aclucaven. Allò ja era massa; haver de suportar aquella
cara el feia sentir-se l’home més idiota del món.
Passaren anys. El rei a pesar dels pesars va segur
regnant, per sempre més portà aquell ridícul somriure, no es va poder treure
aquella fingida felicitat ni el dia del seu propi enterrament. Encara avui,
burletament, se’l recorda com Aznar “el Sardònic.” - El del somriure que no
neix de cap d’alegria -. Va tenir moltes coses, però mai les gaudí.
D’altra banda, a la nostra família les coses no els
van anar gaire millor: el marit és tornà un golafre mandrós, es va arruïnar de
tal manera que ni tant sols va poder mantenir el palau que en un estat
llastimós s’acabà esquerdant com s’esquerden les pintures velles. Llavors les
mans de la dona hagueren de tornar a treballar i a desgastar-se, com es
desgastaren la majoria de les cases del poble. I es que la sort mai sol ser
fruit de la casualitat. Pel que fa al vailet, aquesta són figues d’un altre
paner. El nen ja no era nen però de tant en tant encara jugava amb el cavall, tot
i que estigués vell i esquerdat. A part, de resultes del màgic encontre va
néixer en ell el gust per la pintura, es va fer aprenent del pintor del poble;
tot i no tenir dots per convertir-se en un gran artista, posava prou interès
com per ser un digne deixeble del mestre. Els pares, moguts per la cobdícia, el
van esperonar molt, tot desitjant que el seu art servís algun dia, potser, per
alguna cosa més que per decorar cambres.
“Avi, vas
conèixer reis i princeses?” “No” contestà rient “Quan jo era jove, el món
s’assemblava molt al d’avui, al teu avui, perquè solia mirar-lo tot amb els
teus ulls de nen”.“Avi, a vegades no t’entenc quan parles”. “Tant se val,
potser no ets prou gran per entendre-ho, però ets prou gran per saber-ho. Hi ha
coses que només els grans entenen; això pensava quan era petit. Jo creia que
arribaria un moment, posem els vint-i-cinc anys, on tot seria diferent. Però
van arribar els vint-i-cinc, els trenta i els seixanta... I, saps? Encara avui
no les arribo a comprendre. Tu només m’has conegut com persona gran i
segurament creus que sempre ho he estat, però un dia em vaig assemblar a tu, i
tu algun dia t’assemblaràs a mi. Deus seguir pensant: què m’està dient? Però
tot té relació. Dius que no entens per què parlo de prínceps i princeses... No
et preocupis, de fet ningú no ho comprèn, a tot estirar, sabem fer algunes
definicions, però realment entenem poc el que volen dir les paraules. Les
coneixem, com tu has après les taules de multiplicar, i si en resulten
pràctiques! Tant com volar en avions, tot i que no tinguem cap idea de com
funciona. Que et creus que els grans saben més que tu? Molt poc més”.
“No
t’enrotllis avi, que no t’entenc de res”. Sortiren cap al pati i el nen muntà
la seva bicicleta.“ I què se’n va fer del pintor?” “ No ho sé però segur que
encara corre per aquí.
"Molt de gust, espero que conegueu el meu nom.
Però el que us intriga
es el tarannà del meu joc"
Rolling Stones, Sympathy for the Devil.