L'hipopòtam Tam

L’hipopòtam Tam era gran, gran com una casa, per la nit s’embadalia amb la lluna pasturant pels prats, pel dia vagarejava per la seva bassa, on vivia sol com un mussol. No molestava a ningú i ningú no el molestava i pobre d’aquell que gosés, perquè l’hipopòtam Tam era fort, tant fort que era capaç de fer trontollar una muntanya. Tenia un cos enorme en forma d’ou, recobert amb una gruixuda pell grisa que s’arrugava com una manta; farcida amb una enorme massa de carn, d’on penjava una immensa panxa. D’aquell cos rodanxó en sobresortien quatre cames, curtes i robustes, que suportaven el més poderós del pesos pesats de la sabana. Una curiosa cara emergia, semblant a la d’un cavall que estigués gras, però molt desproporcionada, ja que tenia unes orelles minúscules al costat d’un morro gegant que ocupava mitja cara.

La vida dels hipopòtams va al revés que la de tothom: aquests animals de dia descansen dins de l’aigua; doncs la seva pell és tant cert que és ampla i ferma, com que és summament delicada: encara que pugui rebre qualsevol patacada, no resisteix el contacte amb els raigs del sol, que com fletxes afilades els fan sagnar, si hi exposen el seu cutis de forma prolongada. És per això que s’han d’esperar, immersos dins l’aigua, fins la sortida de la lluna per poder sortir a passejar. No tenen rival, cap animal els gosa molestar, i és que encara que no ho sapigueu, no hi ha ser més poderós en tota Àfrica ja que uneix la potencia d’un elefant, del lleó la mossegada, es mouen com cocodril a l’aigua i són bèsties com orangutans. És per això que ningú s’atreveix a desafiar a un hipopòtam, que empipat afegeix a la seva incomparable força, força mala baba. Si per descuit els destorben, només cal que obrin la seva temible boca, en senyal d’amenaça, que tota fera que no estigui boja, per evitar ser esclafada, fuig, cames ajudeu-me, terroritzada cap a una altra banda,

Així era que vivia el nostre protagonista  sense preocupacions: ara dormia una estona, ara remugava, ara pensava en coses boniques i ara en coses bandarres; sense mai  allunyar-se gaire de la tèbia companyia de la seva estimada bassa, que l’aïllava de la calor asfixiant i el protegia dels raigs del sol, l’únic perill que el llastimava.

Alguns hipopòtams es reuneixen en cabalosos rius, altres en llacs amples. Però allò no feia per en Tam, doncs amb tanta competència tothom hi lluitava massa. Ell va escollir arnar-se’n a viure en un modest espai, un minúscul i fangós toll d’aigua; que potser no resultava gaire confortable per a un gegant, però on hi podia viure tranquil, sense haver de rivalitzar amb cap altre.

Tanmateix, i això és un secret, en Tam no era tant ferotge com els de la seva raça, s’aprofitava de saber que tothom el temia. Ell no tenia mal caràcter, més aviat era poruc i per això mai s’enfrontava. Tot i que tampoc ho necessités; doncs amb el temps havia aprés que la seva presencia prou que  imposava. Si algú s’atrevia a posar en dubte la seva autoritat, només calia que obrís la seva enorme boca que com un ventall es desplegava, ensenyés el seus temibles ullals, esmolats com espasses, capaços de trencar l’espatlla al més formidable dels animals; per que qualsevol adversari acceptés la seva inferioritat, fugint espantat per una amenaça falsa; doncs com ja sabeu, en Tam mai lluitava. Aquest era el seu secret i per ser secret tothom el respectava.

I així passaven els dies: ara dormia una estona, ara remugava, ara pensava en coses boniques i ara en coses bandarres. I així passaven els dies sense que passés gaire cosa digna d’explicar, fins que un dia va succeir el que em disposo a contar:

Resulta que en el indret, on el nostre amic vivia tranquil, s’hi apropà un desconegut que per allà es passejava; semblava un mico gros, sense pèl, que amb dos peus caminava. En Tam va seguir pastant, encara que de reüll observés a l’estrany estranger. Si fos un hipopòtam com cal, molt territorial, de ben segur que l’hauria expulsat; però sincerament, la intranscendent presencia del foraster no l’amoïnava. Sabia que tots els animals s’acostaven per que necessiten beure aigua i és per això que els tolerava. El mico s’hi va estar una bona estona, palplantat davant de l’aigua, però ni va beure, ni es va moure gaire; només restava a l’aguait, com si busqués alguna cosa amb la mirada. Al final el nostre protagonista es relaxà. Llavors el mico va prendre una branca negra i cap allà on en Tam anava, cap allà que ell apuntava: mira que mira que miraràs, fent un sorollet “Clic, clic, clic” amb la branca. En Tam es començà a inquietar, molest per ser el focus d’atenció d’un ser tan petit i miserable. Què volia? Se’n reia d’ell?

Per resoldre aquesta afronta decidí de fer el que li havia ensenyat sa mare: “Quan algú t’incomodi obre la boca de bat a bat i tots fugiran, sense plantar batalla.” I així ho va fer, mirant-lo a la cara, per fer-li saber, debò debò, que era a ell a qui li dedicava el temible avís que anticipava el pitjor. El desafiant mico, però, no va marxar pas, tot el contrari, d’un salt es va incorporar i amb encara més ganes l’observava, armat amb el pal amb el que feia el molest “clic, clic, clic.” El temut combat no va ocórrer i és que en Tam, com sabeu, mai lluitava. El va prevenir de nou, una, dues i tres vegades, es va arribar a posar molt neguitós. Què havia de fer? Carregar contra aquell animal menyspreable?

El mico s’acabà marxant, quan es va pondre el sol i en Tam va poder tornar a dedicar-se, relaxat, a les seves tasques quotidianes.

Al dia següent, a trenc d’alba, el mico el tornà a visitar. En Tam, primer, no va voler prestar atenció a aquell enutjós personatge. Va fer la seva, ignorant el nouvingut. Va tractar-lo amb la indiferència amb la que tractava a les altres bestioles de la bassa. Però el mico, irrespectuós, seguia tafanejant, mira que mira que miraràs, actitud que irritava al nostre tímid personatge. Va aguantar deu minuts, mitja hora,  però al cap d’una hora ja n’estava fart de tant “clic, clic, clic”; per tal com una bèstia tan ridículament inofensiva s’atrevís a ofendre’l a la seva pròpia casa. Va tornar a obrir la boca, enrabiat, però el mico, atrevit, seguia sense anar-se’n; tot el contrari, semblava com si l’hi agradés d’examinar els moviments del pobre Tam, que descol·locat seguia sense entendre per què el seu rival no fugia esparverat, com fins aquell dia havien fet tots els animals als qui intimidava. Sabria el seu secret i per això el reptava? Seria un espia d’alguna fera salvatge? En Tam podria destrossar-lo, aquella inofensiva mitja tifa no el preocupava, però li feia cosa haver de ferir algú i  la sang el desmaiava. Al final va decidir que el millor seria deixar passar el temps.

Però el dia següent encara va ser pitjor. El mico ja no venia sol, si no que s’acompanyava d’una manada: de vint membres de la seva espècie, tots armats amb aquelles branques, tots mirant-lo fixament s’hi passaren mitja tarda. Com podia ser? Un miserable mico davant del més temible dels animals, no només no s’espantava, si no que confiat encara portava més companys. Això ja era més complicat, l’estaven desafiant. Un animal sòl no és rival per un hipopòtam salvatge; però vint bestioles com aquelles ja podien resultar perilloses. Què havia de fer, enfrontar-se? La por el garratibava, podria ser que fos una trampa, podria ser que estiguessin famolencs i intentessin menjar-se’l. Com? Tant se val, i és que és ben sabut que els animals quan tenen gana, son capaços d’empescar-se les tàctiques més estrafolàries. En tot cas, no podia tractar-se de res de bo que tants animals actuessin tan agosaradament. Què no sabien qui era ell, el rei de la sabana? És per això que tornà a obrir la boca de la manera més aterradora que va poder. Però res de res. Els seus temuts ullals a ningú esgarrifaven. Decidí de sortir fora de l’aigua, per mostrar el seu imponent poder davant d’aquells atrevits animals. Quan va exhibir el seu cos poderós, tots el micos, temorosos, van retrocedir a prudencial distància. En Tam els examinà ferotgement i quan tots semblaven esglaiats, obrí la boca en senyal de batalla. Però ai las, ni un dels micos es va moure batin-se en retirada. Tots s’agitaven, esverats, movent les seves branques que feien “clic, clic, clic” Pendents del que feia en Tam, que mort de por, sense saber el que fer, es va acabar quedant quiet, ridículament parat, davant d’aquells salvatges que atentament l’observaven, escrutant cada moviment, apuntant-lo amb les branques. Al final, resignat per la seva penosa actuació, va tornar a refugiar-se a la bassa, capcot, esperant a veure si marxaven. I així va ser, quan el sol es va pondre, els incòmodes visitants se’n anaren, no sense abans picar de mans, actitud que a en Tam desconcertà.

 L’endemà estava tan atemorit, per si els misteriosos micos tornaven que va decidir, derrotat, de mudar-se a  una altra banda.

Qui eren aquells micos?  En Tam per ser hipopòtam no en sabia pas de races, però vosaltres que heu vist documentals potser la coneixeu: simis grossos, sense pèl, que amb dos peus caminaven... Eren turistes que anaven de safari, que per comptes de disparar trets, disparaven fotografies amb les seves càmeres, aquelles que en Tam, per culpa dels teleobjectius, creia branques. El mico del primer dia era un ranger, que cada dia matinava, per explorar els voltants del parc. Així fou com localitzà al nostre pacífic protagonista, animal que normalment costa molt de trobar, sense que estigui submergit, camuflat, al fons de l’aigua. L’explorador que era un expert del comportament de les feres de la sabana, ràpidament va copsar la dòcil naturalesa de l’animal. Primer es va limitar a fer unes fotos amb la seva càmera, el segon dia, veient com de tranquil que semblava, decidí de portar als turistes per visitar a aquell formidable exemplar que, sense perill, obria la boca compulsivament però a diferència dels seus violents congèneres no atacava. A més a més, vivia en una bassa tant petita que no s’hi podia camuflar al fons de tèrboles aigües, podent així garantir que sempre restaria visible.

 I en Tam que es va canviar de bassa per evitar les visites dels terribles micos turistes. Però el guia ràpidament el van tornar a trobar, portant al seu davant inacabables fileres de persones que amb les seves càmeres que feien “clic, clic, clic.” per poder realitzar la fotografia preuada.

Van passar dies, van passar setmanes, en Tam ja era conegut en tota la contrada. Tots els rangers se’n aprofitaven, portant turistes i més turistes a veure l’exòtic animal que restava resignat, en la seva empresonada llibertat, a ser l’objectiu de totes les mirades. No importava on se’n anés, sempre el trobaven; ni el que fes, sempre li acabaven portant més visitants; fins que al final, ja ni tant sols obria la boca que ja estava clar que a ningú espantava. Aquells micos atrevits havien descobert el seu secret: era un covard.

Cada dia que passava, aquell era un millor negoci, en Tam s’havia convertit en un famós reclam. Fins i tot, uns periodistes anglesos van fer-li un reportatge que a mig món es mostrà. Tothom se l’estimava molt. “Què maco!” deien uns, “Què lleig!” deien els altres i tots “ clic, clic, clic “ hi anaven a retratar-se. Venien jerseis, samarretes, pòsters i tasses, amb la imatge de L’hipopòtam Tam, El rei de la sabana!. La gent s’acostava, reia, cridava, els nens es divertien, els grans l’admiraven, tots s’emocionaven; menys el desgraciat animal, que vençut, no entenia per què no se’l menjaven aquells micos tan estranys. Què volien? Què es proposaven? No entenia res de res.

Fins que un dia, mentre la gent s’hi acostava... No em pregunteu per què, què va impulsar-lo a fer aquells actes. No era un grup diferent als altres, ni van fer res que no fos normal, aquell dia no havia passat res d’especial.  Però l’animal va tornar a obrir la boca de bat a bat, com l’hi havia ensenyat la seva mare, avisant que ningú s’hi acostés. La gent es va amuntegar, excitats per poder fer la instantània, encara que confiats en la bondat d’en Tam es va seguir apropant, per fotografiar de prop l’animal que tornava a mostrar-se en plenitud exuberant.

 Després del primer “clic, clic clic”, L’hipopòtam va arrencar a córrer ple de ràbia, perseguint un dels micos de la branca, emportant-se’n per endavant tot el que es trobava: va esclafar el xiringuito que al seu voltant s’havia muntat: va ensorrar la tanca, va envestir un guia francès, fent volar una turista italiana, mossegant un japonès, destrossant un quatre per quatre, esmicolant la parada dels souvenirs, emportant-se’n per endavant tot el que es trobava. Els rangers van plantar-li cara i no cal dir quin va ser el resultat.

Burrades

Dedicada a tots els burros que poblem el món

Era que no era un ase que vivia feliç, treballant pels camps del mas de sol a sol. Un dia van ajuntar-la amb una somera; es van passar la nit fent el burro, va ser brutal. La burra era tan burra que després de dir-se moltes rucades es va enamorar i va néixer una relació estable a l'estable. Es van acabar casant i van prometre que treballarien com burros per llaurar-se un bon futur.

Passat molt de temps quan els burros ja eren grans, vells i gastats, després d’haver fet el ruc durant tants d’anys, resulta que es van trobar un elegant cavall que cavalcava per la contrada, que veient animals tant familiars s’hi va apropar per fer petar la xerrada. Ells van explicar-li l’historia que us acabo de contar, li van mostrar quanta felicitat els hi produïa haver treballat com burros tots els dies de la seva vida ”Miri els camps” li explicaven entusiasmats "més enllà d’on la vista arriba... Tot ho hem llaurat nosaltres, tot ho hem portat a sobre de les espatlles, any rere any a canvi de l’aliment que ens sustenta; també la remolatxa que vostè es menja és producte del nostre esforç tenaç.” bramaven orgullosos “Tant se val el dolor que ens corrou, el fruit del treball el recompensa“. El cavall se’ls va mirar, atònit, i exclamà “Què en sou de burros!” i es va marxar. Els rucs amb el sEu geni bondadós, es van mirar amb ulls tendres i van tornar a treballar.

El regal de l'àvia

La terra, regular com el temps, dona la volta a si mateixa, d’això en diem dia; anomenem any quan després de tres-cents seixanta-cinc dies, la terra giravolta el sol;  fa temps que dura, gairebé una eternitat. Es per això que cada vegada que la terra dona tres-centes seixanta-cinc voltes de baldufa, tenim la ferma superstició de commemorar allò que aquell mateix dia, anys  enrere, va passar. No sé ben bé quina relació hi deu haver entre la vida de les persones i el moviment de translació de la terra, però tant se val, per què per al Joan, cada nou d’octubre, més enllà de qualsevol consideració còsmica, és un dia diferent a tots; faci sol o plogui, resulta un dia magnífic, és el seu aniversari.

La nit abans ja pressentí una cosa estranya; inquiet, li costà adormir-se, repassant l’any que havia passat. Quan es despertà era com si tothom se l’estimés una mica més que del que l’estimaven de normal: ningú estalvià cap carantoina, els pares li dedicaren totes les atencions; amics i familiars el trucaren al llarg del dia i amb paraules afectuoses li desitjaren el millor; a classe el varen felicitar i després se’n anà a celebrar-ho amb la colla; per la nit es reuní amb la família, per gaudir plegats d’un sopar amb els plats que més li agradaven. Es podria dir que aquell dia el Joan es convertí en sol i el món gravità al seu voltant, amb l’únic objectiu de que fos una mica més feliç del que ja era. Al Joan li encantava complir anys, lluny d’aquelles edats quan la gent ja no vol fer-se gran, per què els dies que passen, per comptes d’apropar-te, t’allunyen de la persona que voldries arribar a ser.

 Però aquest conte no està escrit per parlar d’aniversaris, tots sabem com són, ja siguem: rics, pobres, del sud o del nord, alts, baixos, creients o no; tot el món els celebra sense cap discussió. Aquestes ratlles es centren en un dels regals que va rebre en Joan: no va ser el millor, no; ni el més car; no es podria definir com espectacular; però l’anècdota que el rodeja espero que justifiqui aquest relat.

 Començarem pel sopar; entre crits, riures, begudes i menjar; per enfocar el moment en que l’àvia Mercè va entregar el seu regal: Era una bossa grossa, embolicada amb paper groc; a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà dibuixant per la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just el que necessitava; no sé com t’ho fas que sempre l’encertes” L’avià, juganera com era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i li va fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et mereixes això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien coses boniques, a més les sentien.

Quedaven lluny aquelles edats on un simple estoig era suficient per acontentar el seu net, els gustos dels infants ràpidament es comencen a enrevessar entre una constel·lació de marques i modes. I si a l’àvia Mercè ja li costava acostumar-se a les modernitats, encara li resultava més complicat adaptar-se al ritme que marcava un nen. Es per això que cada any, abans de l’aniversari, ella aprofitava un menjar, una visita; per amb una pregunta aquí i una frase allà, discretament, acabar esbrinant si calia comprar els ninotets d’Astargüars o les samarretes de basquet d’un tal Miquel Jordà.

 El temps va seguir passant... Mentre al Joan creixia, l’àvia encongia, i no només d’alçada: cada dia  li costava més moure’s, pensar, recordar; cada vegada es veia menys amb en Joan, els diumenges la família ja no solia reunir-se com abans i quan es veien, el seu estimat net que ja era tot un homenet, després de dinar solia marxar amb els amics a voltar. Però l’àvia mantenia intacta l’il·lusió per il·lusionar i una mica abans de l’aniversari, solia parlar amb la Maria, la mare del Joan qui es va convertir en còmplice espia que l’ajudava a escollir un bon regal.

 El sistema va rutllar prou bé fins que ara fa uns anys l’àvia va apropar-se a una tenda d’informàtica: “Bon dia, venia a comprar un perifèric, un bon perifèric” El venedor va preguntar-li què quin era el perifèric què volia. “El meu net vol un perifèric, en vull un de bo” El venedor, sorprès, va somriure “Tenim milers de perifèrics! Tot el que funciona amb un ordenador n’és un”. “Doncs ja li he dit, posi’m un de bo” “ Senyora, m’hauria de concretar, vol una memòria, un ratolí, una disquetera ?” “ No sé que diu jove, no vull un ratolí, no crec que sigui tan difícil: vull un perifèric! que no en té cap?“ va exclamar-se indignada. La gent del voltant va riure sordament, era un riure discret, camuflat però perceptible. “Perdoni però és que no pot ser, serà millor que parli amb el seu net i que torni quan sàpiga el que vol“. L’àvia, nerviosa, va marxar de la botiga amb cara de ximpleta, sense entendre gaire més que tot allò la superava. Es per això que va implorar a la Maria “Nena, no estic per anar amunt i avall, i menys per anar a buscar coses estranyes... no seria millor que compressis tu el regal? Segur que ho faràs millor; escull el que creguis que ja t’ho pagaré“. I així va ser que la mare va convertir-se en la compradora oficial del regal.

 I així va seguir per alguns anys: La mare s’encarregava de comprar els regals, fins que unes setmanes abans del inici del conte, mare i fill van parlar . Aquells dies la Maria anava molt atrafegada; naturalment ja era una dona atabalada, tant que fins i tot l’atabalava la calma, així que imagineu com era quan era enfeinada.  Després de explicar-li com funcionava el procés per comprar el regal de l’àvia li va demanar “Aquest any em faries un favor si el poguessis comprar tu mateix, jo no tinc temps.” El Joan es va estranyar “Però quin sentit té que jo em compri el meu propi regal?”, “Fes-ho per l’àvia nen que t’estima molt, no li prenguis aquesta satisfacció que ja li queden poques; a més a més, pensa que podràs triar el que més t’agradi. Vinga no en parlem més!  diguem el què vols,  que avui l’haig de trucar” “Ai Mare... mmmm.... no sé....”  “Nen, ja ho tinc ! perquè no comprem uns llençols?” “Llençols ? No en vull de llençols....”  “Nen, no siguis tan egoista, si és el regal ideal per que te’l faci l’àvia, ara mateix la truco”  “ Mercè, bon dia..... com anem?... si, si, i tot allò que es diu. Escolti que he pensat que aquest any que el Joan ja té casa.... si, si tot un home.... doncs miri que seria bo que vostè li comprés uns bons llençols..... Bé?....... si tot un home; no, no pateixi que per  això estem. La trucaré com sempre abans de comprar-ho..... Li sembla bé?..... escolti Mercè la deixo que estic preparant el dinar.... un petó”

 Passejant per Via Laietana el Joan va trobar-se amb un aparador ple de llençols, va entrar a la tenda, n’escollí uns i va trucar a la mare tot explicant que ja els havia trobat, tot i que no sabia si quedar-se’ls ja que per ser de cotó resultaven força cars  “Quan costen? No pateixis nen, la teva àvia mai posa pegues pels diners, diguem com són, sempre vol saber el que compro, com si fos ella qui ho escollis” La mare va trucar a l’àvia, simulant que estava a la tenda, va comentar-li que hi havia molts de llençols però que n’havia trobat uns de blancs amb franges vermelles que feien molt pel Joan, també ni havia uns de grisos molt bonics però no eren de coto i al Joan li encanta el tacte del cotó. L’àvia va coincidir que seria millor que fossin de cotó. “Quan costen nena?....Nena, perquè no compres uns coixins també, així el regal farà més patxoca, també els necessitarà no?”  van estar parlant una estona del pas que representava que en Joan tingués una casa, una vegada acabada la conversa la mare va trucar al Joan “ Nen ja has comprat els llençols? Escolta, diu l’àvia que compri també uns coixins, per fer-ho més voluminós, no t’oblidis d’agafar el rebut, eh?”.

El dia de l’aniversari el Joan va pujar a casa dels pares traginant el regal i el va entregar a la mare. L’àvia va arribar més tard, caminat còmicament amb el seu cos menut, armada amb un bastó a una mà i arrosegant amb l'altra una enorme bossa farcida de papers de diari. Va saludar a tota la família o més ben dit tota la família la va saludar a ella, asseguda com estava en la sofà després de l'esforç. Furtivament va escapolir-se amb la mare a l’habitació dels trastos i allà van veure per primera vegada els llençols “Molt macos nena“. Després de comprovar el tiquet de compra, va treure un sobre on hi havia 121,12 euros, amb les seves corresponents monedes. Van tornar a embolicar els llençols i els van dipositar en la bossa que havia dut l’àvia, amagant els papers de diari sobrants a sota del llit. La mare va anar a la cuina per acabar d’enllestir els plats i quan va coincidir amb el Joan, discretament, va donar-li el sobre que contenia els 121,12 euros.

 El sopar va ser una meravella : navalles i cloïsses de primer, llibrets de segon i pinya i un pastís de llimona amb les seves vint-i-cinc espelmes, després de l’àpat van començar els regals: primer va ser el torn dels cosins, del tiet de Mollerussa i després el de l’àvia Mercè: Era una bossa grossa, embolicada amb paper groc; a mesura que el Joan l’anava desembolicant un somriure se li anà dibuixant per la cara, fins que va exclamar-se “Què bé àvia, són de cotó, just el que necessitava, no sé com t’ho fas que sempre l’encertes”, l’avià juganera com era, va respondre “M’ho ha dit un ocellet“ “Què bé iaia!” Es va aixecar i li va fer un gran petó; la dona afalagada va respondre “Què n’ets guapo! Et mereixes això i molt més”. L’àvia i en Joan s’estimaven molt, no només es deien coses boniques, a més les sentien.