Bones intencions


La Martina s’ennuegà amb l’entrepà de sobrassada quan passà davant de la peixera. L’Orange, el seu peixet, flotava de costat, obrint i tancant la boca incessantment. Atabalada, va trucar a la Laura. ”L’Orange està malalt! flota dormit, tremolant, igual com van morir els teus peixos”. La Laura respongué que els pares li van havien explicat que els peixos s’havien quedat sense oxigen perquè l’aigua era bruta “Uala, la meva aigua també està bruta, et deixo” cridà la Martina mentre corria cap a la cuina.




Va agafar una bossa de plàstic, l’omplí d’aigua neta i hi introduí l’Orange; sortí disparada escales avall, agafà la bicicleta i cames ajudeu-me creuà el parc, la plaça i el mercat, avançant entre els vianants com una ambulància alarmada.

Arribà cals avis sense alè; com ningú responia, saltà el mur, fent equilibris amb la bossa, entrà al jardí i forçant una finestra aconseguí introduir-se a la casa. Una vegada dins, començà a regirar els armaris, fins que trobà entaforada la mascareta que l’avi es posava quan li faltava oxigen. No sabia com funcionava, estava molt nerviosa; però al final, mig de casualitat, va entendre que al girar la rodeta  sortia l’aire de la bombona. Victoriosa, va treure de la bossa a un revifat Orange. Llençà l’aigua al test i deposità el peix a la taula, sota la mascareta que expulsava oxigen, “Gold et curaré!” proclamà il·lusionada.


El botxí


Conte final d’Apunts Contables, dedicat a les llibreries que generosament han accedit a vendre el llibre. Moltes gràcies!

Taifa LlibresLa impossible, Llibreria Documenta, Llibreria Iberica i la difunta Canuda




Al entrar a casa va fer un petó al Marc, es va treure la jaqueta i va posar l’olla a al foc amb un rajolí d’oli, un xic de sal i una fulla de llorer. Mentre arrencava el bull va aprofitar per estirar-se al sofà, al costat del seu marit que estava mirant una tertúlia del Barça a la tele.


Va encendre l’ordenador per continuar descarregant les pel·lícules, va fer un cop d’ull al Facebook, clicant uns quants m’agrada i després obrí el correu. Tenia cinc emails pendents: El primer, malgrat la promesa d’un fenomenal descompte de l’Fnac, fou l’únic que no obrí. El segon era una actualització del Linkedin on es notificava que una amiga del cole havia tancat el videoclub per obrir un local de còmics i un excompany d’oficina havia acabat un màster, obrí la pestanya per tafanejar-hi, tot i ser un rematat cul d’olla es declarava expert coordinador de sistemes gràcies a un títol que havia aconseguit a una universitat amb un nom fet amb sigles. El tercer correu, era de la Mary, la seva amiga anglesa, qui li comentava que havia pensat de visitar-la el mes següent; li venia molt de gust veure-la, gaudir de l’agradable primavera mediterrània; volia prendre vi i tapes en una terrassa, visitar la sagrada família que preguntava si ja estava acabada i demanava consell per un hotel cèntric de tres estrelles o així. La Maria preguntà al seu marit si li anava bé que la Mary s’estigués a casa un cap de setmana, ell, sense deixar de mirar la tele, va respondre que li semblava perfecte. La Maria va respondre l’email en quatre línies, dient que li feia molta il·lusió però que no permetria que se n’anés a un hotel, l’acolliria a casa; li comentà que l’abril estaria bastant tranquil·la i que si podia escollir, intentés aprofitar el dia vint-i-tres, el dia més maco de Barcelona, tot adjuntant un enllaç on s’explicava la diada. El cuart email era una petició en contra del tancament de Catalonia, es deia que era una llibreria emblemàtica que al llarg del anys havia estat un puntal de la cultura i ara seria reemplaçada per un McDonalds, recollien adhesions perquè l’ajuntament intercedís per evitar que pleguessin.


Va fer un glop de la Moritz del seu marit i li demanà de parar taula mentre ella tirava la pasta. El Martí s’aixecà del sofà i anà a buscar els plats. Mentre els recollia la Maria entrava a la cuina. “Carinyo, tu anaves a comprar a la Catalonia?” Ell respongué que abans solia comprar-hi llibres “Doncs es veu que tanca, on anirem a parar? L’ajuntament hauria de fer alguna cosa, hem de protestar, t’enviaré la petició, ja està bé de tant Mango i tanta mandanga, en poc temps aquesta ciutat perdrà la identitat.” Després de llençar la pasta, la Maria va tornar al sofà per mirar l’últim email on Amazon confirmava que la seva compra “Obras selectas de Kafka” arribaria al matí següent.

Llibre publicat



Durant molt de temps he escrit histories, com qui fa mots encreuats. Fa dos anys vaig començar a ajuntar contes en aquest blog, després algun d’ells van ser publicats en el suplement Món d’Eurovacances a la Vanguardia.

Finalment, demà 18 de desembre, com per art de màgia, els Apunts contables es materialitzen en llibre:
 Primera edició esgotada 



Arribats a aquest punt, ple il·lusió, vull convocar la complicitat d’amics, coneguts i algun lector perquè m’ajudeu a prosseguir el somni. Sense vosaltres aquest llibret és orfe, quan el llegiu serà complet.
Sóc conscient de no haver escrit cap genialitat, però si llegint-me, per uns instants, deixeu de pensar en la feina, la parella, els fills, el barça, l'economia, els polítics o el temps... em dono per satisfet. Crec fermament que les histories que us proposo són dignes inquilines de la vostra estanteria. Serà un honor!

Probablement tot plegat no arribi gaire lluny, però ara és el moment d’intentar-ho. Es per això que confio que em feu costat per difondre aquesta aventura i així intentar superar una modesta però estimadíssima primera edició.


Si voleu comprar aquest llibre ho podeu fer en quatre llibreries barcelonines de les que en voldria destacar, més enllà de la seva provada professionalitat, l’amable disposició amb la que han acollit la proposta. Si no poguéssiu arribar-vos a Barcelona, contacteu-me privadament i ben segur que en trobarem la manera. 

Llibreria Iberica:

Passeig Sant Joan 27. 
Al costat de casa. Si la compreu aquí i em feu un toc us convido a al que vulgueu.


Documenta:

Carrer Cardenal Casañas,4. Al costat del Liceu.
www.documenta-bcn.com

La impossible:

Carrer Provença, 232. A prop de la Pedrera


Taifa

Carrer Verdi, 12. A prop de la Plaça Virreina de Gràcia


Agraïments:

Oriol Ampuero, per la seva necessària i inestimable correcció i contenció.

 A la meva mare,  per a part d’haver-me parit, ser l’editora “amateur”, amb amor.

Miquel Riera, per la seva desinteressada edició

Arnau Ferrer,  per realitzar del Món d’Eurovacances, i confiar-me els contes; probablement el desencadenant de tota activitat posterior.

Mariajosé Narro, qui em va fer adonar que m’agradaven els llibres i que eren compatibles amb els Sex Pistols.

Un gra de sorra


“Tant de bo que algun dia pugui veure amb la Mireia la nostra empremta en la història. Avui l’he inscrit, camuflada entre dos milions de pedres, pedres enormes, tallades i col·locades fa milers d’anys; pedres que han sobreviscut fins als nostres dies, formant la més colossal de les construccions de l’home antic. El resultat és descomunal però encara ho és més el desig que amaga”, va anotar, emocionat, en el seu dietari el Ramon, ara fa quaranta anys, durant un viatge que el portà al Caire representant els negocis de la fàbrica. “El noi ha vist món, xampurreja el francès, ha viscut a Marsella, que hi ha molt musulmà, segur que se’n sortirà”, opinava el senyor Esteve. Però l’afer va esdevenir un complet desastre, ja que francès no en parlaven gaire, i com que abans d’arribar, la majoria del cotó ja havia estat venut als anglesos; negociar, es negocià poc. D’aquesta manera, sense ofici ni benefici, el més profitós va ser passar l'estona passejant per aquelles terres llunyanes.


Quaranta anys després, el Ramon tornà a Egipte, però aquesta vegada acompanyat per la seva dona, feliçment jubilats. Mentre voltaven per les piràmides, s’apropà dissimuladament a l’indret de la malifeta, i observà entre orgullós i avergonyit, com la inscripció, malgrat el pas del temps, encara es mantenia visible. Recordà amb certa melangia l’anhel juvenil que el posseïa de jove; aquell neguit bàrbar que amb el temps s’havia esbravat. Feia quaranta anys no s’havia pogut refrenar i havia dedicat a la seva deessa, la seva Cleòpatra, al seu sol com va escriure al dietari, una furtiva declaració d’amor rascada amb un tornavís: “Mireia, t’estimo”.

La pedra feia tres metres per banda, configurant un bloc de deu tones de pedra calcària situat a la base de l’aresta est de la piràmide de Gizeh, emplaçament des d’on havia estat testimoni d’instants d’incerta glòria de la història. Aquell roc sobre el qual es recolzaven les altres pedres també havia servit de suport per al braç dret de Kheops, per d’aquesta manera poder aixecar el peu esquerra i mirar-se l’adolorit dit gros; fou utilitzat per sant Marc, que s’hi ajagué, derrotat per l’atroç calor, i aprofitant l’ombra que proporcionava la piràmide, hi va fer una agradable becaina. També el gran Saladí havia tocat aquella pedra, després de furgar-se el nas, refregant-hi el dit índex per dipositar la burilla que s’acabava de treure. Hi havia descansat l’esquena un català il·lustre, Domingo Badia, conegut com Alí Bey, el del carrer de sota d’Ausiàs March, un personatge delirant que, palplantat allà, espià el seductor caminar de la Fàtima, la preciosa noia que l’acompanyava. Però potser, el moment més transcendent de tots, tingué al genial Napoleó de protagonista quan, després de pronunciar aquella famosa collonada sobre els quaranta segles que contemplaven als soldats, marxà, cames ajudeu-me, fins a la pedra i allà mateix, a la gatzoneta, alleugerí  el rebombori que portava dins la panxa.

Quan va ensenyar la inscripció a la seva dona, ella mostrà  certa contrarietat, tot enumerant un seguit de consideracions cíviques contra aquella gamberrada. “Reconec que se me’n va anar el cap, però si et sóc sincer, el que em sap més greu és no tenir ganes de repetir-ho“, observà  el Ramon amb un somriure mentre pensava en la Mireia. Què se n’hauria fet, d’ella? Feia molt de temps que no en sabia res. De fet feia anys que ni hi pensava, com un gra de sorra que el vent passeja pel desert del voltant de les eternes piràmides.  

Un passeig pel cel


http://hdwallpapersmk.blogspot.com





El Jaume, estranyat, s’aturà al mig del carrer i s’escoltà en silenci. Un curiós soroll emergia d’entre la seva respiració, un xiulet que grinyolava cada vegada que empassava aire. Aquell so l’acompanyava una lleu pressió al pit, semblant a la resistència que notem quan s’infla un globus. El globus anava creixent, oprimint-li l’alè, en una sensació força desagradable que a cada passa que donava l'afeblia, fins que esgotat, es va veure obligat a seure en un banc. Lluny de descansar-hi, s’atabalà al notar que la seva respiració s’accelerava sense fre i que de tant intens com es tornava l’ofec, resultava impossible plantejar-se de reprendre la marxa per tornar a casa.

 
Esmaperdut, intentà demanar ajuda, però per la seva boca no sortia cap paraula, només era capaç de bramar aire. Aixecà el braços, però cap de les persones que passejaven pel carrer s’adonà de la seva angunia. Arraulit, estirat al banc, va mirar de sobreviure fins que un senyor s’hi apropà  “Et trobes bé nen?” El Jaume no podia respondre, només s’assenyalava el coll que s’enfonsava profundament a cada inspiració, buscant un bri d’aire, emetent un ronc. Els seus ulls, oberts com taronges, imploraven ajuda, el cor bategava a tota màquina, a punt de descarrilar. “Nen qué et passa? En Jaume no sabia que passava, només notava que s’ofegava, que es marejava, que es desmaiava, tot girava, un ingràvid calor el posseïa, un formigueig s’escampava per la cara... Quan aquesta fastigosa sensació inundà el clatell el derrotà; va tancar els ulls mentre la consciència se li escapava com s’escola per un forat l’aigua.
 




Quan es va despertar, estava cansat, immensament extenuat. Va observar el seu entorn: una sala blanca sense mobles, inundada per la llum del sol que entrava d'una finestra.  Una dona voltava per la per la sala, el Jaume la seguí amb la mirada, amb ulls pesats, incapaç de moure’s. Quan la dona s’adona que era observada s'exclamà  “Bon dia Jaumet, quina dormida que has fet” Ell va somriure i murmurà “Ets un àngel?”  “Què dius guapo?” “Em vaig morir, això és el cel, no? ” Va dir il·lusionat. La infermera li va acariciar la cara i sortí de l’habitació. Quan tornà acompanyada dels seus pares, el Jaume va comprendre, no sense certa decepció, que seguia vivint a la terra.




La unió fa la força

"Cuánto viviremos, cuánto tiempo moriremos
en esta absurda derrota sin final."
La polla records


Dos lleons dormitaven complaents sota l’ombra d’un gran arbre, contemplant amb indiferència la marxa d’una manada de nyus. Un, dos, deu, cent, mils... era impossible comptar els herbívors que emigraven cap el nord en busca de pastures fresques. L’estiu ja havia cremat la  terra que seca només era capaç d’oferir el núvol de pols que envoltava l’expedició; desfilaven pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; fins que al advertir la presencia dels depredadors s’aturaven tensos, aixecaven un instant la mirada i rebufaven, abans de reprendre la marxa. Però no creieu que es tractava d’una escena bucòlica, era una cautelosa calma on tothom sabia que els felins, lluny de descansar, cercaven alguna debilitat d’entre aquell enorme ventall de presses.


Tota la pau es trencà de cop, quan els lleons es llevaren. Els nyus començaren a moure’s amb nerviosisme, arquejant la fila en un cercle creixent que intentava evitar el perill, fins que la formació es trencà, el pànic s’apoderà del ramat i arrencà a córrer, trencant files en totes les direccions possibles. Els felins s’apuntaren a la cursa però no actuaven a la babalà, si no que perseguien un exemplar coix que amb prou feines podia trotar, quan el tingueren a punt, s’hi abalançaren.

Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si res no hagués passat. Van tornar a desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per caçar.

El ramat va seguir passant, fins que passà el nostre protagonista: un exemplar més gran, més fort, més decidit que els seus congèneres. Ell no baixà la mirada, si no que, desafiant, la sostingué davant de l’escena macabra. Va girar-se bramant “Nyuuuuu!” als seus companys i aquests reaccionaren aixecant també el cap i repetiren orgullosos la proclama “Nyu nyu, nyu!” Aquest poc agraciat animal, armat només amb unes curtes banyes, tot sol no té res a pelar enfront d’un lleó; està condemnat a córrer, a córrer sense parar. Però en la migració, totes les famílies s’havien aplegat en una gran manada; no estaven sols, eren deu, cents, mils; junts potser van creure que podien fer-se respectar, se sentiren forts, molt més forts que qualsevol rival, potser alguns podrien caure, però creien fermament que es podien fer respectar. La colla es va ajuntar, els animals que seguien la fila també s’hi anaren sumant, ja sigui per convenciment o inèrcia; aviat es reuniren cent, i els cent aviat foren mil, formant un formidable exercit, encapçalats per un líder més gran, més fort més decidit que els altres.

Després del tiberi, els dos lleons jeien dormitant, aliens a la revolució que s’estava gestant; milers de manifestants, decidits, van anar prenent posicions, apropant-se als seus depredadors, fent retronar el seu crit de guerra “Nyu, Nyu, Nyu!” Els felins van rugir, però com cap dels d’herbívors retrocedí, es van acabar aixecant, passejant-se amb arrogància davant d’aquella desafiant tropa, inspeccionant un desplegament que amb milers de membres, semblava imbatible. De cop i volta, arrencaren directes cap al líder del ramat que confiat en la seva força, no va fer cap pas enrere, va respondre envestint als enemics amb determinació, fent volar pels aires el primer oponent que li saltà; però en un obrir i tancar d’ulls ja tenia els dos a sobre.

 Ningú l’auxilià, darrera seu la desbandada era total, el pànic va apoderar-se de la massa que, impotent davant de la ferocitat d’aquelles feres, va escampar-se en una caòtica retirada. Sort en va tenir aquell valent que els lleons ja havien menjat, doncs una vegada abatut, amb el coll atrapat; desactivada l'amenaça, el van deixar anar. 

Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la  calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si no hagués passat res. Van tornar a desfilar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per caçar.

I així, la majoria de cents i milers de nyus van arribar al nord, a les llunyanes pastures verdes, van sobreposar-se a totes les adversitats, fidels a la seva naturalesa, satisfets per haver sobreviscut a un altre any.

PoAmari






moltes barroeres ratlles,

agraeixo que gentils

us presteu per donar forma

a les meves entranyes.

Però no us confoneu,

a vosaltres no m’estic consagrant;

la meva veu es deu,

al palpitar de la carn.


Alphonse Mucha
http://www.muchafoundation.org/gallery/browse-works
Elogi a la lluna

Somnàmbula dama

de pàl·lida cara

passeja guarnida

amb fosca capa;

coberta amb perles de nacre.


Deambulant inconscient

amb les seves cames llargues

entre gent que no descansa,

aliena a l’atracció

que encanta per on passa.


Guarnida amb un vel

que subtilment desplaça,

tapant o mostrant

la seva cara adolescent;


mentre passeja absent

entre gent que encanta.

En busca d’un sol

que li eclipsi la ment.





Nit de llamps


Llençol de foscor

sobre nit tancada,

La lluna segrestada

era tan negre

que tota forma era negada.

Fins que una llum tronadora

va suspendre l'instant.

configurant un moment

que donà silueta

a les paraules.




Aritmètica incerta

Un i un no sempre són dos,

un i un, pot ben ser, un i un,

o sols un,

o mig i un

o infinit...


A vegades

un i un pot ser

que sumin tres,

o perdre’s en la incertesa

de resultes de la qual un i un

pot ser res.


En tot cas,

un i un,

és voluntat de sumar.





Timidesa

Una paraula…


el cor s’expandeix,

xoca amb l’estómac

pel braç s’allarga;

envaeix el cap,

ressona, tomba,

i fuig i passa.


Una paraula :

com mur d’aire,

infranquejable,

que ens separa.


Qui sàpigues pronunciar-la…

i després d’una,

potser una altra?

What a wonderful world

Veig el gris besant la ciutat,

grans arbres propers a la mort;

veig com el cel emblanquinat

mentre la pluja cau picant fort.


Veig burros vivint sense sort,

perseguint la felicitat;

veig com escolta atent un sord

a un cec que encara no ha mirat.


Els colors de l’arc iris estan en valles de publicitat,

o en infectes clavegueres, d’on l’aigua clara ha brollat.


Veig llops barallant-se amb por,

entre nens que jeuen plorant;

veig com un voltor fa l’amor

a un cadàver que ha comprat.


Veig com succiona un rat-penat,

a un trist colom sense valor;

veig com plora silenciós el cor

d’un gran ocell desalat.


I penso quin lloc més preciós,

sempre que en tu hagi pensat.






Presentació

Com un torrent,

en l’accepció mediterrània,

ribera sense riu

que només la turmenta exalta,

solitari llit de pols,

assossegat indret de calma,

emmotllat per un corrent incontrolat

corrent que tot ho arrasa.





Au Fenix

Ja puc deixar de fumar,

tirar els trastos vells,

ordenar la casa

i airejar la sala

perfumant-la amb incens.


Acaronar me amb llençols

que fan olor a rentadora,

anant a dormir d’hora

per llevarme sol,

abans de les dotze del matí.


Que el món roda,

roda lluny de mi.





Drecera

Cap alla on bufi el vent

el vent se m'emportarà,

tant si dolça m'acarona la brisa

com si cruel m'arrosega l'huracà.

Si em rebel.lo em desplaça

i aturdit hem deixarà,

deixat en terra extranya,

on costruire la meva llar.




La musa aranya

Fila laboriosament l’aranya

un angle de la sala

si la musa calla

musaranya tindrem.
    ----------
Res comença en mi,
ni en mi res s’acaba.
I tot balla al voltant
amb música estranya.


El lladre de bicicletes


Caminava absort en un diàleg imaginari que repetia assajant la discussió que estava a punt d’iniciar. Tot funcionava dins del seu cap, fins que arribava a un punt on només la violència semblava capaç de desentortolligar la situació. Llavors ell s’aferrava al paper que duia a la butxaca, mentre un pes mort lliscava panxa avall. o li molestava aquella tensió, lluny de qualsevol angúnia, li recordava l’excitant sensació que se sent abans de muntar a una muntanya russa.

Quan es trobà a la confluència d’Aragó amb la Diagonal, accelerà el pas, decidit a arribar-se al mercat dels Encants; però no s’adreçà de dret al seu objectiu, sinó que va voltar entre la gentada, controlant de reüll la botiga: una barraca en forma de cub, de no gaire més alçada que una persona; construïda amb primes parets de formigó, excepte per la part davantera on sense cap envà, aprofitant l’estesa que hi quedava, s’hi exhibien bicicletes de segona mà, guarnides amb cartells fets amb retolador gruixut que anunciaven preus increïbles. A la dreta d’aquesta imatge, controlant la situació, s’hi asseia en una cadira de tela un home d’incerta edat, passada la plenitud de la maduresa, gros, amb amples espatlles i una prominent panxa, mirant com s’esfumava el temps al voltant de la seva cigarreta.


El Miquel s’armà de valor i saludà el venedor que va correspondre sense tombar-se. “Senyor no sé per on començar“ va dir indecís, mentre una buidor li inundava el cos, atabalat per haver errat la primera frase improvisada fora del guió. L’home va girar la mirada i després de badallar respongué “Comença pel principi noi“. “Aquesta bicicleta és meva, me la van robar”, declarà mentre assenyalava una mountain bike amb aparent seguretat “Fora d’aquí!” va cridar el venedor, amenaçant, mentre s’incorporava. “Senyor, li agraeixo que l’hagi trobada, però és meva”. El venedor es va abraonar sobre el Miquel, d’una sola plantofada hauria estat prou capaç d’ensorrar l’atlètica figura del noi. “Els tens ben posats, però la pagues o fots el camp!“ “Senyor, només vull la meva bicicleta, tinc una denúncia” va respondre amb impertinència mentre treia el paper de la butxaca; el venedor, no el va deixar acabar la frase i disparant el seu braç com un llamp, li va arrabassar sense resistència el paper de les mans. Llegí atentament el document, clavant mirades enverinades al nostre protagonista i a la bicicleta en disputa. Acabada la lectura va arrufar els llavis i mentre es rascava el clatell amb la mà esquerra, amb la dreta rebregava el document. “Senyor, no busco problemes, però si em passa res hi haurà un bon enrenou, però si me la don li asseguro que no en sabrà més de mi, ho prometo.” El venedor va quedar en silenci, el semblant se li anava tensant, va fer una profunda pipada a la cigarreta i després l’aixafà al seient de la bicicleta amb tanta força que la va acabar tombant.


El Miquel s’ajupí per recollir el seu botí, el cor de tan ràpid com li bategava semblava estar a punt de descarrilar, més encara quan va notar una dolorosa pressió al braç; el firaire el subjectava clavant-li els dits i tirant-lo cap a ell l’increpà: “Si et torno a veure et trencaré els ossos, m’entens?“ El Miquel, temorós, no va aixecar el cap, amb gestos lents però decidits s’incorporà i s’allunyà de l’escena, atacat de pànic; un pànic, això , perfumat de silenciosa eufòria de saber-se el vencedor.


Un home que havia vist el rebombori es va apropar al venedor que s’havia quedat dempeus mirant fixament la partida del Miquel “Cisco que volia aquest nen?” “Deixa´l anar que avui és el seu dia de sort”, va esbufegar mentre estripava la denúncia.


Aquells papers que ara escampava el vent, havien derrotat les raons, la força; tot i ser un document de poc valor que s’havia tramitat el dia abans. Fins i tot el policia que el redactà el considerà inútil mentre el tramitava: la denúncia d’una altra bicicleta robada que quedaria perduda en un mar de burocràcia inútil, fins el dia que buidessin l’arxiu. El Miquel anava dictant “ El quadre és gris, amb la tija vertical groga, té una rascada a sobre del porta bidó, rodes Racer, canvi de set per tres Shimano, manillar negre amb banyes, a la dreta li falta el tap, pedals automàtics, frens... frens ... no recordava la marca dels frens... El Miquel s’atabalà pensant que aquell dubte podria fer malfiar al funcionari de la seva falsa declaració, per bé que aquest es limitava a transcriure mecànicament tot allò que escoltava, sense prestar-hi més atenció. El Miquel havia memoritzat la descripció, l’havia repassat mil vegades, però els nervis el van trair .


El pla l’havien maquinat el divendres anterior, vagarejant pel parc després de passar el capvespre jugant a cartes, aprofitant que els pares del Marc, el cosí del Miquel, eren al poble. El Marc es va fixar en una mountain bike que estava lligada a un semàfor “És maca eh? Ens donarien pasta per ella, el meu germà n’ha venut als Encants, a les botigues de segona mà” va fardar, mentre intentava forçar la tanca amb poca traça, fotent-li cops que feien més soroll que servei. El Miquel estava intranquil, no estava acostumat a aquelles situacions, ho trobava massa arriscat. “Deixem-ho estar que abans d’obrir-la, despertarem tot el veïnat; a part si la agaféssim no la podríem vendre als Encants, són massa a la vora.” Va especular per canviar de tema “Per què no?” Preguntà el Marc “Si et robessin la teva bici aquí què faries? Jo l’aniria a buscar als Encants, imagina que hi vas, la trobes... aniries a la policia, la policia aniria a la botiga... i ens la carregaríem nosaltres, massa arriscat nen.” Acabada la frase es va quedar pensarós i en una de la seves sortides estrambòtiques va declarar agitant els braços “Robarem als Encants, allà no trucaran la policia!” “Ni els fa falta! No els coneixes, allà no els cal trucar al 112, solets, sense cap ajuda, es saben cuidar, ens fotrien un jec d’hòsties si ens agafessin robant-los ” “Ens la regalaran!” Va interrompre el Miquel amb contundència. “Estàs malament del cap” va respondre el Marc descol·locat “Escolta, si trobessis la teva bici robada als Encants... No voldries enfrontar-te a aquella gent sense ajuda, la denunciaries i trucaries els mossos no?” “Jo? Pot ser, i?” va respondre el Marc sense lligar caps. “Jugarem a pòquer... Pensa: Anem a un veure un d’aquests que dius que venen coses robades, ens mirem una bici que ens moli, i fem una denuncia com si ens l’haguessin pres a nosaltres. Armats amb aquell paperet només l’haurem d’anar a recollir” ”Estàs com un llum, a mi em reconeixeran, i si no és robada? No tot el que venen ho és. Quan vingui la policia la liarem, no podem demostrar que és nostra, tot s’acabarà girant en contra, una denúncia falsa uf.... Amb la poli no s’hi juga i amb aquells menys” “No burro, mai portaré els mossos, només els necessito faran la denúncia que serà el nostre comodí, fer-los venir és un farol que si s’empassen... Tindran més por que nosaltres però si volen jugar, no cal que mostrem les cartes, ens retirem i llestos” “Miquel et pots emportar una bona garrotada? Aquesta gent...” “ Aquesta gent, aquesta gent; No em passarà res, soc un nen innocent, em protegeix la llei. No es tracta de pinxos que t’arramben pel carrer, són paios amb un negoci, no em faran res. Amb les mogudes rares que maneguen no voldran complicar-se la vida. Sigui robada o no, no voldran jugar-se-la, per quatre xavos que hauran pagat per una miserable bici, tenen massa a perdre. Si són llestos la seva millor opció és regalar-me-la.” Va rematar eufòric.

Plaer



Laurent Laveder
http://www.pixheaven.net/livre/
La Jacqueline ensopegà i es va precipitar precipici avall, en una carrera incessant, només frenada per la solidesa del terra que al interrompre la seva caiguda va fer-li cruixir tots i cadascun dels seus ossos.

Desconsolada, obrí els ulls i vagament va reconèixer la lluna que majestuosa, jeia davant seu. Intentà allargar penosament el braç però morint-se de dolor només va aconseguir moure un dit: era maquíssima!




Ninot





Era que no era un nas pla, escortat per dos botonets blaus que s’aposentaven sobre una boca que mostrava un somriure inmutable, tot ell coronat amb una caballera de cabells rossos. Penjava del cap un cos rodanxó, com si fos farcit de cotó fluix; i d’ell dues cames, llargues i toves, que com un pèndol es balancejaven ventades pel vent. De fet, tot ell estava penjat com un fuet, amb l’únic entreteniment de dues molestes mosques que revoltaven al seu voltant, i si que n’eren d’emprenyadores! Però per ser la única companyia que tenia, ocorria que més que molèstia resultaven una modesta distracció.

I així era, mentre passava un suau dia de primavera, fins que dos joves van passar davant de  la paradeta i la natura va voler que un borrissol de pols s’endinsés pel nas de la Cristina, que acumulant aire i més aire en els pulmons... “Atxim!!!” Va acabar esternudant, propulsant pels aires un gargall que va anar a parar al cap del ninot. Sort en va tenir de ser un inconscient que de no ser així aquesta presentació no li hauria agradat gaire. La noia va enrogir morta de vergonya i en Marc, veient el que passava, discretament va netejar el ninot amb un mocador. Però el firaire, atent, s’adonà del incident i els hi va exigir que el compressin: “Ja l’heu utilitzat, l’heu tacat, l’heu de pagar... Qui el comprarà ara!?” Repetia. Van discutir una estoneta, estira i arronsa, però finalment el bondadós noi va acabar cedint “Cristina, es pot dir que l’has escollit tu, així te’n recordaràs d’aquest dia, és maco, No? ” Deia melindrós, mentre ella, afalagada, se’l mirava amb satisfacció “No hauries d’haver-ho fet, és tan bufó, me l’estimaré molt.” Què content estaria el ninot si hagués pogut sentir: després d’haver estat penjat com un fuet, ara gaudiria de l’estima d’una preciosa companyia.


Però ai l’as, si tot el que diguéssim fos veritat, la vida seria com un conte. Les persones tendim a voler quedar bé i embellim les coses quan parlem, en la mateixa mesura que a vegades les ennegrim quan les pensem. El destí del ninot va ser l’interior d’un fosc armari, entaforat entre objectes oblidats.


Quan la sort del nostre ninot semblava abocar-lo al més avorrit dels destins, la fortuna va voler que la seva existència experimentés un gir inesperat. Eren les darreries de desembre i tot estava preparat per les celebracions per excel·lència, Nadal: els freds dies de l’any on la gent es retroba, la feina s’atura i es perden les obligacions, excepte la de regalar-se il·lusió. La Cristina estava embolicant regals quan la seva mare va entrar com un huracà a l’habitació, tot vociferant que el tiet vindria amb la seva filla, la Marina “Quina barra, avisar un dia abans i ara que farem? No hem comprat res per a ella.” La Cristina preguntà quina edat tindria “Ai no ho sé, encara deu ser una nena.” Exclamà la mare “Doncs ja ho tinc, en Marc em va regalar un ninotet força cursi, deu parar per alguna banda; com en Marc no dinarà amb nosaltres, ni s’ha d’assabentar de res; ens servirà per sortir del pas i així no gastarem ni un cèntim.” Dit i fet, regirant armaris acabaren trobant el nostre protagonista que portava mig any empresonat en la foscor d’un calaix. La mare se’l mirà i es rigué burletament “Quin cas en Marc! Regalar-te això... Ja quedarem bé, nena? ” “Hi tant mareta i si no que s’hi fiqui fulles! No haver avisat tant tard”



El dinar de Nadal va ser un èxit majúscul: un enorme plat de densa escudella va donar pas a copioses safates emplenades amb carn d’olla, el gall d’indi farcit, l’amanida d’escarola, la pinya que fa baixar, els torrons i si no vols sopa, dues tasses. Però com això és un conte ens haurem de centrar en l’historia que ens ocupa i no perdre’ns amb els saborosos detalls de tant celebrat àpat, ni amb la melangiosa alegria d’aquesta festa on tothom dóna i rep regals. Ens aturarem exactament en el moment en que la Marina va rebre el regal: A mesura que l’anava desembolicant, semblava com si aquest il·luminés la felicitat que es dibuixava per la seva cara adolescent; quan acabà, amb un expressiu posat de sorpresa, repetí “ohhh! Què maco!”  La Cristina explicava com se n’havien enamorat d’ell. “Quan el vaig veure el volia per a mi, però només en quedava un i vaig creure que seria el regal perfecte per a tu, mira-te’l, és tant bonic.” La Marina amb efervescents mostres d’agraïment va declarar que li agradava tant que dormiria sempre amb ell.



Però quan arribà a casa, sola a la seva habitació....La Marina començà a remugar per a si mateixa “Quins regals! Sóc una dona, no una nena. I tu que mires estúpid que te’n rius de mi amb aquest somriure sorneguer.” Cridava irritada mentre prenia el ninot pel braç i el llançava contra la paret. Van ser dos dies horribles, insuportables, plens de maltractaments, fins que la Marina, enrampada de ràbia per que els pares no la deixaven sortir per la nit, va agafar el ninot i el llençà per la finestra mentre, histèrica, declarava als quatre vents que ja no era una nena.



 Si, si! El llençà per la finestra. Potser direu, però si només es tracta d’un ninot, no n’hi ha per tant. Però deixeu-me explicar-vos que va llençar-lo des de un vuitè pis i ja m’explicareu quina culpa en tenia; sort va tenir d’estar folrat d’espuma que de no ser així hauria acabat com la veïna de prestatgeria: la sòlida nina de plàstic; esquarterada pel terra.



“Patapam!” Va aterrar. Quan tot va malament, encara sol  anar pitjor. Després de la trompada, va fer aparició en Morgan, un enorme gos petaner, que atret pel terrabastall s’arribà encuriosit fins el lloc del accidentat aterratge. “Snif, snif” Es començà a olorar al ninot; després l’endrapà amb els queixals i txino txano, traginà la troballa al parc de la cantonada on estaven asseguts els seus amos; Aquests agafaren al nostre involuntari protagonista, se l’examinaren amb desgana i el llençaren per que el gos l’anés a buscar. El ninot encara mantenia el seu millor somriure. Una, dos, cinc vegades que el tiraren pel terra polsegós... L’excitació de l’animal augmentava a cada llançament i encara s’incrementà més quan s’entestà en no tornar la troballa que retenia amb les seves fortes mandíbules, mentre els nois, jugant, estiraven fort per extreure-l’hi de la boca: “Grrrr” dreta, esquerra, feia anar el morro compulsivament “Grrr!” Fins que la tela del  ninot va acabar descarnant-se, el farciment que l’omplia va començar a vesar i el somriure del ninot s’esfilagarsà. Una dona que passava per allà, veient l’escena, va aturar l’acció “Sou idiotes vosaltres, no doneu valor a res!” S’exclamà "Doneu-me aquest ninot. Els nois, tant els hi donava aquell manyoc de drap i el van entregar entre riures burletes.


La dona s’emportà el ninot fet a trossos i una vegada a casa, va posar fil a l’agulla, i fila que fila que filaràs l’anà apedaçant. No em pregunteu perquè, però el va cuidar; encara que el seu somriure ja no podés brillar, trinxat com estava per les envestides del ca. Mentre anava reomplint l’interior, entre el farciment, es va trobar un cor, fet amb tela vermella, va palpar-lo i estava ple d’algun objecte sòlid. Encara que ningú pugui entendre què hi feia allà, resulta que es tractava d’una pedra preciosa: un robí granat. Què més dona el somriure que el ninot ja no tenia, les cicatrius que el cosit li havia produït en tot el cos, què més dona la seva desgraciada existència, la dona se’l va estimar molt. I és que si el ninot fos persona: es podria dir que no tenia consciència, ni sentiments, que per entranyes només hi tenia cotó, però ningú podria discutir que el seu cor valia un tresor.

L'ou que volia ser truita


Després de dues setmanes de cura, tot estava preparat per què aquella inversió d'amor, esforç i paciència tingués la seva recompensa: dia a dia, un darrera de l’altre, els ous es van anar trencant i d’ells en sorgiren uns rossinyols escarransits. Tot el que abans havia estat plàcida calma, de sobte es va convertir en sorollós rebombori: “Piu, piu, piu, piu” repetien frenèticament els fills, moguts per una fam sense fi; demanaven i demanaven, agitant ansiosos els becs enlaire; “piu piu, piu, piu” xisclaven histèrics cada vegada que la mare s’hi apropava. Ella no donava l’abast per satisfer tanta boca afamada, no parava ni un moment quieta: volava amunt d’un arbre, a baix al riu i fugissera tornava a refugiar-se entre la bardissa; boja perduda, buscant nerviosament cucs, insectes, picant fruites... Intentant satisfer la gana de les famolenques cries que indiferents a la fatiga de la seva progenitora reclamaven: ”piu, piu, piu, piu.”


Els insaciables ocells van anar creixent ràpidament i mentre els sorgien les primeres plomes ja havien après a pronunciar les primeres paraules; tot i que no us penseu que l’ambient esdevingués gaire més relaxat, doncs el que abans havia estat un brogit descontrolat que feia “piu, piu, piu, piu” es va fondre en una sola veu que vociferava“Mama, mama, mama, gana, gana, gana!”



Però detinguem-nos un instant que nosaltres no anem de bòlid. Si ens hi fixem, dins del niu hi podrem veure que del sis ous que hi havia, no tots havien eclosionat; un havia quedat tancat. Quan la mare se n’adonà; es va inquietar, però no hi havia temps per a sentimentalismes amb cinc boques que alimentar i així la tristor que li produïa l’ou malaguanyat va ser substituïda entre l’alegria i l’atabalament que li provocaven els seus infants quan pronunciaven: “Mare, mare, mare, gana, gana, gana!”



Passats tres dies, la mare va perdre tota esperança de que aquella massa de calç es convertís en vida, aquella closca es va convertir en un destorb i va voler desempallegar-se’n. Però quan començà a empentar-la fora del niu... Va sorgir  una veu de l’interior de l’ou que va glaçar l’ambient.



-          Mare no llencis, tu em matar !!!

-          Fillet meu, si estàs viu! Però que hi fas aquí dins, ai pobret, ara mateix t’allibero.

-          No mare, jo vull quedar dins.

-          Però que dius sonat, has de sortir ara mateix!

-          Fa fred, jo sentit.

-          Què poc en saps de la vida, ja veuràs què bonic és el món, el sol t’escalfarà... Vinga! cap a fora.

-          No mare, jo quedar a dins l’ou, aquí jo bé, bé..

-          Però no pots quedar-te dins l’ou, què hi faràs?

-          No sé

-          I què seràs quan siguis gran?

-          Truita.



I tots els germans, que escoltaven atents l’estranya conversa, van petar-se de riure.


-          Calleu! Fill meu, has de créixer amb els teus germans.

-          Jo escoltar fred que tenir, gana; no, no. Jo dins millor, millor,  jo no vull fora.

-          I què em dius d’aprendre a volar, de solcar els aires, de....

-          No, no, quan germans intentar, tot cops, cops al terra.

-          Has de sortir! Gaudiràs de la vida!

-          Fora perill: falcons, guineus, homes; jo no acabar com pare, aquí dins tranquil, tranquil.


Alguns germans feien que sí amb el cap, altres que no. La mare no sabia com convèncer, però  arribats al punt on les raons no porten enlloc, va exercir l’autoritat que tota mare té sobre les seves criatures.


-          No m’entabanaràs amb aquesta cantarella, sortiràs tant sí com no, així que ves-te’n preparant.


I va picar l’ou amb el seu bec curt.


-          No mare, jo cec! No veig.

-          Seràs babau! Com vols veure alguna cosa dins de l’ou, si tot és foscor. Tens la closca enganxada als ulls, res existeix dins, fora tot és.

-          Però caleeeent dins.

-          No m’escalfis quan surtis ja t’ensenyaré qui mana.

-          Mare jo no tenir ales. A fora no vida bona per mi.

-          No tens ales?

-          No mare, jo ocell no ales.


La mare no sabia què fer, mai havia viscut cap situació semblant, però al final, davant dels arguments que escoltava va acabar acceptant la curiosa demanda del seu fill. “Sense ales... Potser te raó. Així tindré una boca menys per alimentar.” Un germà va opinar “Piu, piu, piu” al que la mare va replicar “Piu, piu, piu” i així va quedar: si el pollet no tenia ales se l’estimarien igual, com l’ou que era.


Els dies van anar passant, el nostre protagonista instal·lat en el seu plàcid univers; els  germans treballant de valent, enfortint-se amb l’entrenament al qual la mare els sotmetia. Tota la jornada la passaven preparant-se: “Un, dos, un, dos” els repetia fins deixar-los baldats; els ensenyava les plantes, els arbres, el aliments que es poden menjar, els animals que eren amics i els que calia evitar, els va mostrar l’art de volar,  encara que aprende’l els hi costés moltes patacades... Per la nit, la rutina es completava amb l’activitat que més agrada a qualsevol rossinyol; sigui rus, anglès o català; el que més els agrada és xerrar: es reunien al caliu del niu, la mare transmetia el gust pel bon parlar i alegrement es passaven tota la nit practicant sense parar, explicant-se això, allò i el de més enllà;  L’ocell-ou no s’exercitava durant el dia, no podia moure’s, ni veure, no podia tocar, ni olorar, però de xerrar... no parava ni un instant, participant com el que més en els divertides trobades, arribant a desenvolupar un talent excepcional que no tenia rival. Era tant enorme el seu enginy, que va ser capaç de convèncer a tota la família que la seva despreocupada opció de vida era la millor que es podia realitzar. Sense maldecaps, ni fatiga era fàcil riure’s del esforç del seus germans que escoltant-lo dubtaven si no hauria estat més intel·ligent quedar-se dins del ou, sense haver enfrontar-se al repte d’obrir-se pas a la vida.


La vida va seguir el seu curs, el que havien estat projectes de rossinyol van començar a madurar, convertint-se en preciosos exemplars de juvenil plomatge bru, encara petits, però gràcies a l’esforç realitzat, dotats d’una ferma musculatura. El que havien estat unes boletes de grassa desplomada, ara és perfilaven com un cos compacte, des d’on en sobresortien unes ales fines i una cua que prenia el seu distintiu color rovellat.


El nostre protagonista, per la seva banda, no estava lliure de les lleis de la natura i també es va anar desenvolupant, tot i que més modestament, per culpa de la falta d’activitat. Creixia, poc a poc, dins d’un ou que invariable no augmentava la seva mesura. I per aquí van començar els problemes: Dia a dia, la casa blanca va començar a esdevenir una residencia menys espaiosa, menys confortable. Però d’això no en deia res en les seves parrafades, tot i que el temor d’haver-se equivocat cada vegada li resultés més gros, com el seu cos.


Finalment, l’antic palau oval es va convertir en una atapeïda presó, on havia quedat enllaunat: havent d’inclinar el cap i arronsar les cames per què ja no hi cabia estirat. Cada nit s’armava de valor i en silenci es prometia “Demà sortiré”, però demà sempre tornava a ser demà i és que la por de reconèixer el seu error, de no estar preparat, el superava. La situació va acabar esdevenint insostenible i la física es va encarregar de fer el que la voluntat del nostre protagonista no va poder: L’estructura de l’ou no va resistir la pressió d’un cos creixent que l’havia desbordat i la closca es va esquerdar. El pollet, temorós, va quedar-se immòbil, intentant no eixamplar la fissura... però s’eixamplà. L’ou va acabar cedint i amb ell un projecte de vida, com  un castell de vidre, es va trencar.


Tota la família va girar-se, sorpresa davant de l’aparició d’un pollet blanquinós, prim com un secall, deforme, sense cap ploma; una grotesca imatge que encara es va tornar més patètica per culpa d’una musculatura atrofiada que no va ser capaç de sostenir el pes del nounat, i el va fer tombar de costat com una baldufa sense empenta. La mare, horroritzada, es va apropar per recolzar el seu fill


-          Fillet, meu si que en tens d’ales.

-          No és el moment mare.

-          Em vas mentir!

-          Mareta tinc gana.

-          Estàs fet un pelleringa.

-          Mare et demano perdó. Però què farem?

-          Ai fillet meu.


No hi havia temps a perdre, s’havia d’enfortir, d’entrenar, havia de recórrer el camí que els seus germans ja havien realitzat. La mare, tot i estar dolguda per l’engany, no va dubtar ni un instant en ajudar al seu desvalgut infant i entornem-nos-hi a buscar aquí, a caçar allà. Però una cosa havia canviat respecte l’anterior criança: encara que el nostre protagonista acabés de néixer, el seu cos ja no era tendre com el de un nounat, era com fang assecat que ja no és tant fàcil de treballar. Havia crescut, si; però no havia desenvolupat l’estilitzada figura dels seus germans, dissenyada per volar; havia evolucionat emmotllat en un ou que ja no existia. Ja no era mal·leable, com un ocell recent nascut, era difícil corregir els seu cos estrany: Els ossos s’havien deformat, atrapats en un lloc sense espai i els músculs s’havien consolidat sense adquirir la funció per la que existien. Ja podia menjar, ja podia esforçar-se que no es convertia en un rossinyol normal.


La pobre mare estava molt cansada però no defallia i li portava tot l’aliment que podia, intentant-lo recuperar “un, dos, un, dos, un, dos” repetia sense parar, però per molt esforç que fes no aconseguia volar.


Els germans van acabar marxant, com fan els rossinyols quan maduren, tota l’admiració que havien sentit per la confortable vida del germà feia temps que s’havia evaporat. Van marxar volant en busca de la seva vida, formant un estol al que L’ocell-Ou es va intentar ajuntar, tot i que l’únic que va aconseguir va ser elevar-se un breu instant, amb menys traça que una gallina de corral.


La mare va quedar-se amb el pollet, armada amb fidelitat granítica, renunciant al  merescut descans de tants dies de treball. “Un, dos, un dos” repetia. Van passar setmanes, fins que va començar a refrescar, l’ocell havia progressat però seguia sent un ocell invàlid que no podia volar.


-          Fa fred mare.

-          Fillet fa molt de fred, què hi farem.

-          Hauríem de buscar algun lloc més calent.

-          I a on vols anar?

-          Recordo que deies als germans que quan fes fred haurien d’anar al sud, és calent el sud?

-          Tant se val el sud

-          Diguem, com s’hi va al sud?

-          A Africa hauríem d'emigrar, com fem els rossinyols, ja fa setmanes que hauríem d’haver marxat

-          Cap a on és Africa? Jo aniré caminant, potser tardaré més però ja hi arribaré.

-          Deixeu estar


La mare no gosava dir on estava Africa, deu dies de vol, mai ho aconseguirien. Pensava que podrien resistir al niu; però cada dia feia més fred, massa, molt més del que havia imaginat. Tota l’estona se la passaven tremolant i de menjar... ja no en quedava ni una engruna. Els dies, calms, discorrien avorrits, ja no se sentia el sorollós estiu, ja no es veia cap animal,  els arbres, nus, no carregaven fruita, el sol no escalfava, el dia s’escurçava; tot semblava desmaiat; com l’ànim de la nostra família. Un dia per comptes de ploure, va caure aigua blanca, una aigua gelada que ho va inundar tot de blanc. La mare observant el paisatge es va exclamar:


-          Què serà de nosaltres? Aquí no ens podem quedar

-          Anem a Africa

-          Està molt lluny

-          Però...

-          Hi ha un mar gegant que volant es tarda dos dies a creuar. Està tot ple d’aigua. Mai el travessaràs sense poder volar, encara que poguessis nedar seria massa.

-          I que farem aquí?.

-          Ens haurem de separar, et portaré a un lloc on trobaràs aixopluc i menjar.

-          A on, mareta?

-          A un niu d’homes.

-          Sempre ens havies dit que els hem d’evitar als homes !

-          Fillet meu, és la única solució, jo no et puc portar a l’Africa i  aquí no duraríem gaire. Confia, t’amagaré en un lloc que és ple de menjar, hauràs de fer-te invisible. Jo tornaré quan floreixin els cirerers.

-          Mare, no vull anar amb els humans.

-          Mirà, si no t’haguessis quedat a l’ou! Deixem-ho, fillet confia en mi, tornaré amb la calor.


La mare es va portar el pollet a una niu d’homes, a una graner com dieu vosaltres i va pujar la seva cria a una biga del sostre.


-          Els homes guarden aquí el menjar i així poden passar el hivern sense haver de marxar, hauràs d’amagar-te en absolut silenci; quan no hi hagi ningú, podràs menjar en els sacs.
           

La cria observava la seva progenitora, morta de por, sense escoltar-la; el seu pensament estava eclipsat per la desagradable idea de quedar-se sol. Però no hi va poder pensar gaire, per què sense temps de fer-se la idea, la mare va marxar, batent les ales a ràfegues. El pollet xisclà “Mare, mare, mare, torna, torna, torna” però ella, cortrencada, va seguir volant; les paraules li colpejaven com pedres però va seguir volant en silenci. El pollet sabia que havia de quedar-se callat però tots els pensaments es van fondre en una angoixa irracional que el va inundar de tristor, com el paisatge s’havia omplert de blanc; era un dolor penetrant que només alleujava lleument cridant a la seva mare fins quedar-se sense aire.  I és que és tant cert que era un ocell molt llest, com que encara era un infant; aquella sensació de solitud no li era fàcil de suportar, convertint-se en un amarg sentiment, tant, que ni mereix ni ser explicat.


El nostre protagonista es va quedar quiet, paralitzat de fet; resignat en la cantonada on la mare l’havia amagat, tremolava però aquesta vegada no era de fred. Es va quedar paralitzat, fins que el primer soroll que va escoltar el va fer reaccionar “Mare, mare, mare, torna, torna, torna” va cridar il·lusionat; però no era ella qui s’apropava sinó el Marc que atret pel soroll, va entrar en al graner decidit a trobar a l’intrús que havia detectat. L’ocellet, pressa del pànic, va emmudir de cop, va quedar-se immòbil com una estàtua, encara que el cor li anés a explotar; però ja era massa tard, els homes són animals molt hàbils i no li va costar gens de localitzar. El Marc va prendre una escala i s’enfilà al sostre, quan s’acostà al pollet va tornar a cridar “mare, mare, mare, torna, torna, torna” però la mare no hi era allà. El noi va allargar la mà, i l’instint va fer saltar l’ocell, batent les ales, amb el mateix efecte que si vosaltres us tiréssiu d’una finestra agitant els braços. Després de l’aterratge forçós, intentà amagar-se darrera un sac però fàcilment va ser enxampat. L’home se’l va posar a la butxaca i va marxar xiulant cap a la casa. S’ofegava dins de l’abric però, desesperat com estava, el poc aire que aconseguia encara el utilitzava per cridar “deixem, deixem, deixem, mare, mare, mare, torna, torna, torna”. En aquest món, ja se sap, només amb les paraules no s’arriba a gaire, i menys si ets un ocellet de quinze centímetres en la butxaca d’un gegant. Van arribar a la casa i el van deixar dins d’una fosca caixa. El pobre ocellet no se’n sabia avenir, quina desgràcia:  L’havien capturat, no volia ni pensar en el que li farien. Sabia que els homes poden ser molt dolents, com els gats capaços de fer mal sense tenir gana.

Quan van destapar la caixa, s'hi havien aplegat cinc d’homes. L’ocell no va poder aguantar tanta tensió i va tornar a xisclar “ mare, mare, mare, torna, torna, torna” els humans restaven plantats davant seu, “mare, mare, mare, torna, torna, torna”. Res no va passar.


Però deixeu-me explicar-vos la situació des de un altre angle, d’una altre manera, com si un petit miracle acabés de passar: Els ocells no parlen amb paraules, ho fan amb el que les nosaltres consideren cant i els xerraires rossinyols d’entre totes les aus són els millors cantants. D’aquesta manera el desesperat crit del nostre protagonista es transformava en una harmoniosa melodia pel gust de la gent que tenia al davant. L’ocell-ou físicament no s’havia desenvolupat gaire, però de xerrar...

Aquelles persones gaudien de les tonades més maques que d’un rossinyol havien escoltat. No li volien cap mal, ans el contrari. Fascinats, s’havien reunit per divertir-se amb les notes juganeres que l’ocell modulava, notes que s’elevaven com bombolles i líquidament es barrejaven amb l’aire, per acariciar l’oïda de les persones humanes. El desgraciat rossinyol interpretava un obra plena de gracia engendrada per un amarg dolor. Tenia ales ínfimes, poca ploma, estava força gras però el seu bec no tenia igual. Pronunciava tristes paraules que com capolls florien alegres pels humans.



Què se’n va fer d’ell?  Us ho deixo a la vostra imaginació que jo ja he contat el que volia explicar.